Josep Barcons i el foment de l’orgue

El recordo dels anys 1973-76, durant els dar­rers temps del seu pas com a vicari de Cassà de la Selva, quan jo tenia entre cinc i set anys; tan­ma­teix, el conei­xia pel que es deia d’ell: un capellà que es bar­re­java amb la gent, que orga­nit­zava acti­vi­tats, que era popu­lar, un ídol per a molts ado­les­cents i joves. Pas­sat un bon temps, quan ja era rec­tor de Pals, cer­cava orga­nista i m’hi vaig ofe­rir. Ales­ho­res la meva for­mació organística era molt petita, gai­rebé auto­di­dacta, però m’acceptà i pel maig del 1988 ini­ci­ava un ser­vei que es per­llon­ga­ria durant més de deu anys. El decòrum amb què valorà el meu tre­ball em com­pro­meté a for­mar-me, i el curs 1988-89 empre­nia els estu­dis ofi­ci­als d’orgue. Quan fou tras­lla­dat per ocu­par la rec­to­ria d’Arbúcies, el 1998, la meva tasca d’orga­nista a Pals s’extingí aviat. Clos aquell curs, no obs­tant, vaig aca­bar la car­rera d’orgue i em sortí una feina. Tinc ben pre­sent l’ins­tant en què li comu­ni­cava que m’havien aga­fat a la cate­dral de Bar­ce­lona: ni ell ni jo no ens en sabíem ave­nir! Quan el 2005 fou desig­nat rec­tor de Tor­ro­e­lla de Montgrí —parròquia que, com la de Pals, també té orgue— no trigà massa a dema­nar-me si hi podria col·labo­rar com a orga­nista. A la vila del Montgrí també ha sol·lici­tat els ser­veis de dei­xe­bles d’orgue del Con­ser­va­tori de Girona (Pau Riuró, Pau Font, Gil i Genís Puig, Carla Arbusé i David Poblete), puix l’obtenció del títol també em per­meté d’intro­duir, el 2001, l’ense­nya­ment de l’orgue en aquest cen­tre d’edu­cació musi­cal.

Asse­gu­ra­ria que Mn. Bar­cons és l’únic rec­tor del bis­bat de Girona que ha vet­llat perquè els orgues de les parròquies per on ha pas­sat sones­sin sem­pre, retri­buint dig­na­ment els orga­nis­tes. He estat, durant prop de vint-i-nou anys, l’orga­nista de Mn. Bar­cons. És just agrair-li la seva apor­tació a la cul­tura dins del culte catòlic i la falca pecuniària a l’ofici d’orga­nista, sense la qual seria molt arris­cat afron­tar uns estu­dis llargs i difícils i, un cop enlles­tits, man­te­nir el nivell i pro­cu­rar anar més lluny. Em pre­gunto si, sense la gene­ro­si­tat —o prag­ma­tisme, depèn de com es miri— de Mn. Bar­cons ara podríem dir que hi ha una aula d’orgue al Con­ser­va­tori de Girona, que la Casa de Cul­tura té un ins­tru­ment rei al seu audi­tori o que l’orga­nista de la cate­dral és un titu­lat supe­rior. Són avenços que el món de l’orgue gironí ha fet durant el segle XXI, després del desert que es produí amb la pèrdua dels orgue­ners Ara­gonès i dels orga­nis­tes Civil i Tapi­ola. Mn. Bar­cons és a les arrels d’aquest res­sor­gi­ment. Sabent que el mones­tir de Mont­ser­rat guar­dava l’orgue que el serví fins al 2009, li vaig pro­po­sar que s’interessés per aquest ins­tru­ment a fi que —degu­da­ment res­tau­rat i adap­tat— pogués subs­ti­tuir el petit orgue par­ro­quial. Es va il·lusi­o­nar molt i, el 2015, n’acon­seguí la cessió. La recap­tació de fons, mal­grat la musi­ca­li­tat de què es reves­teix el muni­cipi, no ha estat a l’alçada de les expec­ta­ti­ves i aquest somni —tot i els esforços dar­rers per tirar-lo enda­vant com fos, pot­ser pre­ve­ient la mort i amb l’ànim de no fallar a la gent que hi ha con­tribuït— Mn. Bar­cons no l’ha pogut veure acom­plert. Tant de bo que l’orgue antic de Mont­ser­rat —el que tocava l’abat orga­nista Cassià Just— acabi sonant a Tor­ro­e­lla de Montgrí. Seria la cul­mi­nació, pòstuma, d’una car­rera sacer­do­tal donant suport a l’orgue.

(*)