Setanta anys de la gran desfeta

L'acte davant del monument va començar amb el testimoni d'Enriqueta Piqué, que va explicar que amb la seva mare havien viscut un bombardeig a Figueres, mentre anaven cap a França. Piqué, que llavors tenia cinc anys, va explicar l'horror que van passar, enmig del fred, la pluja, la neu, la fam i la «por» dels avions que els seguien. Un cop a França van ser presoneres dels alemanys i el seu pare també. Per la seva banda, el conseller d'Interior, Relacions Institucionals i Participació, Joan Saura, va qualificar l'exili «com un dels signes més perdurables de la injustícia del franquisme». L'alcalde de Figueres, Santi Vila, va dir que aquests actes senzills agafen transcendència per la democràcia i va anunciar la remodelació d'un tram de l'avinguda Perpinyà per col·locar-hi el monument als exiliats i tenir així «un punt a la ciutat senzill, discret, i que tingui una gran transcendència per peregrinar-hi i per fer-hi actes polítics». Posteriorment, Saura i Enriqueta Piqué van participar en la cloenda de les jornades d'identitat i exili al Museu Memorial de l'Exili de la Jonquera, on prèviament la professora Anna Maria García va pronunciar una conferència sobre la recuperació de la memòria.

ACTES A CAMPRODON

Són prop de 7.000 els gironins que van morir al front, a causa dels bombardejos o bé represaliats. El llibre inclourà poble a poble els noms de totes les víctimes gironines. Aquestes llistes, fruit del treball de diversos historiadors en les darreres dues dècades, es recopilaran per primera vegada en una sola publicació. La xifra de morts durant els tres anys de guerra ja dóna una idea prou clara de l'impacte que la guerra va tenir entre els gironins. «No hi ha cap fet que hagi deixat una empremta tan fonda en la memòria i el mite –escriu el periodista i escriptor Miquel Pairolí en el pròleg del llibre– com la guerra de 1936-1939. Que no és un sol fet sinó una immensa galàxia de fets que es ramifiquen poble a poble, persona a persona.» En deixen constància gairebé 150 testimonis que relaten la seva memòria de guerra i dels quals es poden llegir uns petits fragments en aquest reportatge.

Diverses localitats gironines, moltes de les quals van ser ara fa 70 anys escenaris destacats del gran exili republicà, ho recorden amb nombroses activitats.

El 3 de febrer de l'any 39 les tropes franquistes van entrar al meu poble, Cassà de la Selva. Jo tenia vuit anys i mig. Fou en un dia fred. Uns dies abans hi va haver un bombardeig al poble i, com que hi hagué força víctimes, la gent s'alarmà i la majoria de famílies buscaren la seguretat a les masies dels afores. A la mare, el pare, l'àvia Caterineta i a mi ens acolliren en una casa de pagès. Cada matí la mare anava a casa a obrir la perruqueria. Els altres (el pare estava convalescent d'una greu malaltia) ens quedàvem al mas. Cap al tard tornava la mare.

I un matí, quan tot just ens llevàvem, un missatger ens portà una noticia: els nacionals havien entrat a Llagostera. Llavors identificàrem els sorolls somorts que se sentien. Ens vam amagar a la cort de les vaques. Els més petits de la colla, atrapats en aquella foscor, només xisclaven i ploraven. «Feu-los callar, que si no ens maten les bombes ens mataran les vaques!», cridava un dels fills de la casa. Hi hagué pànic, però no pas silenci. I de sobte se sentí una veueta i la cançó: «El pare va anar al mercat, a comprar una burra cega, trau, trau.» La cançoneta calmà grans i petits i, fins i tot, aquietà les vaques. Ja més tard tornà el missatger del matí. Va dir-nos que les tropes nacionals (tots ells italians) ja eren a Cassà i que saquejaven les cases on no trobaven ningú. Amb la dèria del saqueig emprenguérem el retorn a casa. La visió dels soldats, amb conills a les mans els uns, màquines d'escriure els altres, i tots que saltaven per les finestres de les cases, fou depriment i vergonyosa. Quan vam arribar a casa tot estava igual, però a sobre de la taula hi havia ous i pa, que ens havia deixat un soldat madrileny i republicà que havíem tingut fins llavors. Ell ja no hi era i mai més no en vam saber res. Ens aconsellaren que pengéssim a la porta un paper que digués: «Esta casa está ocupada por sus dueños. Saludo a Franco. Arriba España.» Així ens salvàrem del saqueig, però tota la nit els soldats italians no pararen de picar a la porta. Haguérem d'acollir un motorista (made in Mussolini) que s'havia fet el propòsit de ser l'heroi de la ciutat de Girona. La nit abans de marxar de casa ens havia dit que seria el primer d'entrar-hi. Però de vegades els desitjos no es fan realitat. Va haver de recular dos cops: la primera vegada perquè tenia molta fred i volia una bufanda, que la mare li donà i que a mi em recà; i la segona, perquè quan ja era prop de Girona s'adonà que no tenia el fusell. Se l'havia descuidat a l'entrada de casa nostra. Era un noi educat, però va fer tard a la cita amb Girona.

Deien que la guerra estava a punt d'acabar-se. Al meu germà gran, en Lluís, l'havien cridat a files, i el meu germà petit, en Joan, feia mesos que no sabíem on era. En començar la guerra, s'havia fet voluntari per la República, però al cap de pocs mesos va tornar, jurant que mai més hi posaria els peus. Va passar a França, amb altres companys. Allà va ser detingut per les autoritats, que el van obligar a tornar a Espanya en el bàndol de Franco. Tenia dos germans al front i, com són les coses, un a cada bàndol.

Un dia l'alcalde va ordenar a tot el poble anar a rebre els nacionals. La nostra zona no va ser gaire castigada per les bombes, ni pels combats; als meus ulls, això de la guerra em queia una mica lluny, i aquell dia veure soldats fins i tot ens feia il·lusió. Venien per la carretera, des de Palafrugell i passant per Regencós, i anaven direcció a Pals.

Jo hi vaig anar amb una colla d'amigues. Qui més qui menys hi tenia algú, a la guerra: un germà, un veí, el promès... I totes esperàvem notícies dels nostres. El que més ens va cridar l'atenció era que els soldats portaven pollastres penjats al coll, i verdures ben maques, (o potser érem nosaltres que les veiem maques, perquè feia temps que només menjàvem patates grillades). Passaven en silenci, formant files, i sense cap alteració en el seu pas.

De cop, un soldat va sortir de la fila i va venir cap on érem nosaltres, allà, davant nostre. Ens el vam mirar encuriosides. «¿Alguien de aquí conocía a Juan Pruneda?», va dir. Jo li vaig dir: «És el meu germà!» I em va contestar: «Pues está muerto.» Temps de pair i entendre aquelles paraules, el soldat ja tornava a ser a la fila, uns passos més endavant, barrejat al mig dels altres soldats. No m'hi vaig poder acostar per demanar-li res més. El meu germà era mort, i jo tenia només 16 anys per entendre-ho. En arribar a casa, vam veure que no ens quedava res ni a l'hort ni al galliner, els soldats ens ho havien robat tot; de fet, tot era ben poc. Mentre uns soldats desfilaven, els altres van robar tot el que van trobar i encara ens van deixar més enfonsats.

Al cap d'uns dies va arribar en Lluís, el meu germà gran. Sabíem que era en un camp de concentració presoner. Tornava content, sabent que la guerra havia acabat i que les misèries, per fi, desapareixerien. Jo a les meves cartes li deia que estàvem bé i que menjàvem de tot, (la mare em deia que li digués això per no fer-lo patir més). El dia que va arribar per menjar hi havia només una cassola amb xiulets de fava. L'ànima li va caure als peus.

A les primeres setmanes de gener del 1939, cada dia, jo i els meus companys ens asseiem a l'hotel Flora contemplant les dones, vells i criatures que, com en una processó passaven carregats, amunt, amunt cap a Figueres. Deien que marxaven cap a França perquè darrere seu els seguien els feixistes. Tenien por. La meva mare també tenia por. El pare era fóra, a lluitar… A on? No ho sabíem.

Aquella nit que les tropes nacionals van entrar a Banyoles jo dormia amb la mare, que tremolava com una fulla d'arbre. El brogit de les metralladores era tal que semblava que fossin darrere els murs de la casa. Vam aixecar-nos per anar a la casa dels veïns. Des d'allí sentírem uns trucs a la porta. Era el marit de la veïna que venia de sota les muntanyes de Rocacorba perseguit pels soldats moros. Vam abraçar-nos tots junts esperant el pitjor. Sentíem passes al carrer fosc que s'il·luminà de cop amb un tènue raig de llum que semblava venir de la casa de davant. Sí, eren els veïns que havien sortit al balcó. Semblava que deien «viva, viva»; sí, cridaven «viva España» i «viva Franco». Obrim el porticó i els veiem allí davant, al balcó, victorejant els soldats que passaven carrer avall amb mulats carregats de caixes de municions. La majoria d'ells eren soldats moriscos de calces amples. La senyora de la botiga de davant va enganxar un llarg cartró al balcó amb unes lletres ben grosses que deien: «Esta casa es habitada por sus dueños. Viva Franco, Arriba España». Vaig afanyar-me a buscar un cartró i escriure aquelles frases que ens havien de guardar que la casa no fos ocupada per la soldadesca. No sé per què vaig posar-hi «visca» en comptes de «viva». Devia ser pel costum d'escriure en català.

A la plaça hi hagué una gran missa de campanya. La mainada corríem pels carrers i llegíem els rètols que el veïnat posava a les portes. I vam riure molt quan vam llegir en un paper clavat en una porta: «Casa abitada por su dueño pero aora no está porque a ido a buscar leña con Franco i arriba España.»

Quan va començar la Guerra Civil encara no havia fet els onze anys i vivíem en una casa de lloguer a tocar del pont de l'Aigua. El pare, en Joan Vila Tarradell, tenia una petita fàbrica de paper, La Familiar, i tots els germans hi ajudàvem.

Els primers mesos de 1939 vàrem presenciar la reculada dels republicans. En passaven a milers davant de casa, alguns d'ells es paraven a demanar ajut, menjar, abric. Al poble i a casa ja no quedava gaire res per donar, s'ho havien emportat els primers soldats i era hivern. El 4 de febrer, els soldats republicans varen volar el pont de l'Aigua per protegir la retirada. Hores abans, havíem marxat de casa i ens havíem refugiat al molí d'en Xunclà. L'explosió es va sentir arreu, varen volar pedres i trossos de rail per tot Sarrià. Com si fos la traca final d'una festa que ningú havia volgut.

Encara hi va haver més coses. Quan vàrem tornar, a la fàbrica de can Mitjans hi vàrem trobar tres soldats morts dins la caseta de la bàscula, on els havia encalçat una bomba. Després, amb el meu germà Alfons, vàrem agafar una barca i vàrem resseguir el riu Ter. Al llarg del marge, on ara hi ha la fàbrica Torras, hi havia almenys deu soldats, assenyalats amb un matxet al front, morts pels mateixos soldats republicans, quan segurament volien desertar. En vàrem veure un altre sota la reixa de la turbina (del pont) amb una pedra lligada als peus. En Líster no va tenir clemència ni en el darrer moment, quan la guerra ja era perduda del tot.

Després va començar un altre calvari, el franquisme. Fins als anys seixanta que no vàrem aixecar el cap, només treballant per no guanyar cap ral, per malviure, sotmesos a la voluntat de la Guàrdia Civil, dels capellans i de Franco.

El dia 6 de febrer de 1939, cap a les 3 de la tarda, vàrem sentir trets i canons pels voltants de Palafrugell i tot seguit vàrem sentir des d'uns altaveus molt potents que ens anunciaven: «Catalanes, ha llegado el ejército nacional y el final del terror rojo.» Tot seguit vàrem anar al punt més alt del puig Calent per veure l'esdeveniment. Hi havia tot el veïnat, i un que es deia Narcís Ferrer, fill del lloc, ens va dir: «Vosaltres que sou joves, tingueu sempre present aquest dia; no l'oblideu mai.»

Hi havia una multitud de soldats, oficials, falangistes, camions, cotxes, motos, carregats de material bèl·lic, acompanyats de banderes i estendards. Un espectacle dantesc que tapava la carretera de Palafrugell fins a l'Arrabassada. Aquella mateixa tarda es desplegaren cap al puig Calent un escamot de soldats i un sergent, italians i molt ben armats. Parlaven amb la gent gran. Després, el sergent s'acostà a mi, que potser era el més petit, em va agafar de l'orella i em va dir: «¿Qué os decían los rojillos? ¿Que os mataríamos a todos? Tranquilos, no vamos a matar a nadie.» Jo, tremolant de por, no podia dir res, però el vaig acompanyar fins a casa i la meva mare li va vendre tres ous, que aquell sergent va pagar amb una pesseta, les primeres que varen ser bones.

Aquell mateix dia els nacionals volien arribar a Torroella de Montgrí, però havien dinamitat el pont del Ter, i els republicans havien instal·lat canons i metralladores al mig del massís del Montgrí. Part de la població s'havia refugiat a l'Estartit. Començà el combat i els primers que arribaren al pont varen ser aniquilats pel foc republicà. La lluita va durar tot el dia 7 de febrer. Nosaltres, des del puig Broca, que ja no hi és, vèiem les fogonades. Al col·legi de Pals, s'hi va instal·lar un hospital per atendre els ferits, que en varen ser molts. Em queda en el record una tanqueta italiana estimbada durant molts anys on ara hi ha rotonda de Gualta.

Feia un molt bon dia. Eren les 11 del matí del 9 de febrer de 1939. Aquell matí jugàvem, corríem pels camps del camí de Fortià amb un amic del poble, en Robert Brugués –gran amic i que ja no hi és–, buscant bales. A Fortinell hi havia una base dels internacionals i sovint en trobàvem. Les donàvem a familiars, ells en treien la pólvora i així les aprofitaven per a la cacera. En aquestes, en tornar al poble, estàvem a la plaça de l'església jugant i vàrem sentir fressa. Venien dues tanquetes soles. Ens vàrem quedar ben quiets darrere de les pilastres perquè no ens veiessin. Però ens van veure i ens van cridar perquè ens acostéssim. El poble era desert. Tothom estava amagat a casa seva.

Nosaltres no sabíem què fer, si anar-hi o no, d'espantats que estàvem. Ens feien por. Eren els nacionals, i no sabíem si ens agafarien i se'ns emportarien. Però a última hora ens hi vam acostar. Van baixar de la tanqueta. Eren quatre. Ens van abraçar tot dient: «Hemos venido a liberar el pueblo.» Tot seguit arribava la infanteria: eren molts. Ens van donar quatre o cinc cartells, molt grossos, perquè els enganxéssim pel poble. I així ho vàrem fer. Els clavàrem perquè la gent els veiés. No recordo amb exactitud què deien, només més o menys: «España volverá a ser una España unida.» Eren en blanc i negre i s'hi veien soldats, com deien, alliberadors. En arribar al poble, el primer que van fer va ser anar a totes les cases per menjar i després van marxar cap a Vilanova de la Muga. No va sortir ningú al carrer per celebrar-ne l'arribada. Van arribar, van menjar i van marxar. Aquesta va ser l'entrada dels nacionals a Vila-sacra, de la qual vaig ser un dels únics testimonis per l'atzar dels jocs d'infants.