En l’adeu del meu cunyat Narcís Fores
Sí, és l’adeu del meu cunyat Narcís Fores, el marit de la Rosa de can Monteis, la meva germana. Segur que moltíssimes persones de Girona i comarca vàreu estar en aquella popular merceria del començament del carrer Nou de Girona, en un temps que tothom a casa brodava o cosia, i allà hi havia tota classe de fils, llanes, cremalleres o agulles, i que la meva germana va estar-hi quasi trenta anys atenent qui necessitava els seus serveis i consells.
I amb això vull entrar i retre homenatge al seu marit Narcís i, com a ell, a tantes persones obreres, aquests treballadors dels silencis, ja que sovint recordem escriptors, músics, pintors o polítics, i poques vegades la gent gairebé anònima però que acostuma a ser la més valuosa de la nostra societat, com en Narcís, que la seva vida l’ha passat treballant a l’empresa paperera de Manipulats de Sarrià de Ter, el seu poble nadiu.
En Narcís, després d’una llarga vida de treball i també de plaers, sempre compartits amb la família, feu que en aquella casa no hi faltés mai res. Ara, amb el pas dels anys, la seva malaltia va fer esborrar-li la memòria del temps viscut, sí, del temps de les seves anades a buscar bolets a les muntanyes dels Àngels o els dies de pesca a les roques d’Empúries. O dels moments en què mostrava la seva personalitat, quan s’havia de desplaçar a un lloc i moltes vegades preferia agafar la seva moto Vespa, encara que es mullés, per evitar que se li embrutís el cotxe. Tot un caràcter.
Ja en aquests últims mesos la família es va veure obligada a tenir-lo en una residència, davant la impossibilitat d’assistir-lo a casa. En les visites diàries que li feia la família ell gairebé no sabia qui eren els que l’anaven a veure, però la Rosa i tots els seus estaven allà amb ell. Davant d’això, faig aquesta reflexió a tall d’exemple, perquè em ve a la memòria que un dia vaig llegir el cas d’una filla que tenia la mare ingressada en un centre, a causa de l’Alzheimer, i ella també cada dia anava a veure-la, i una veïna li va dir: “Però per què hi vas cada dia, si la teva mare no sap qui ets?” I ella contestà: “Sí, és veritat, ella no sap qui soc, però jo sí que sé qui és ella.”
Això mateix ha fet la meva germana Rosa amb el seu marit, i igual fan tantes famílies amb els seus éssers estimats, aquells que un dia van perdre els camins de la memòria.