En record de Miquel Freixes

Dimecres passat, vigília del Pilar, vaig veure la necrològica d’un bon amic de la infància; ambdós vam néixer l’any 41, del segle passat, en plena postguerra. Un temps de restriccions i prohibicions , entre les quals no poder parlar en la nostra llengua –i encara hi ha gent que sembla que ho enyorin–. La mainada podíem jugar al carrer, no hi havia cotxes, ni teníem mòbils, quan calia anar a casa les mares ens cridaven. Vivíem al barri del Mercadal, a casa seva tenien una lleteria i a casa meva una fruiteria, i anàvem a la mateixa escola, el Bruguera. Jugàvem amb gairebé res, això sí, amb molta imaginació. Acabada l’escola, cadascun anà pel seu cantó; fins que, al cap d’un temps, ens trobàrem novament, fent de manaies. Ambdós, casualment, treballàvem en sengles entitats financeres, el que són les coses. Al cap d’un temps, la seva entitat fou absorbida per la meva; ens va saber greu, a tots dos, perquè era la de Girona. Tot i així, ja estàvem jubilats.

De tant en tant ens trobàvem passejant, pel parc Central, en hores de tranquil·litat . Ara feia temps que no ens havíem vist, fins que dimecres, anant a Barcelona, vaig llegir al diari la necrològica. M’ha sabut molt de greu. Era una bona persona, i la seva pèrdua em porta molts records. Dono el condol a la seva esposa.

Que en pau reposis, amic!