Agustí Calvet i Pascual (Sant Feliu de Guíxols, 1887), que ha passat a la història com a Gaziel, va morir avui just fa seixanta anys (1964), poc després de publicar el seu últim llibre: Història de “La Vanguardia” (1881-1936), recordat sobretot per l’acarnissament contra l’editor d’aquells anys Ramon Godó, antecessor dels propietaris actuals, pel seu “anticatalanisme rabiós i irracional.” Molt malament ho devia passar perquè un home de “seny”, com es definia, acabés tan cremat amb les ordres que li arribaven de dalt.

Gaziel va formar, amb Eugeni Xammar i Josep Pla, el trio pioner a Catalunya del nou periodisme, quan aquest terme encara no s’havia definit. Van canviar la manera de donar vida a l’actualitat al nostre país i van relatar com ningú abans ho havia fet els grans conflictes de la primera meitat del segle XX des del carrer d’algunes de les grans capitals europees.

Gaziel va estar sotmès com pocs altres a les contradiccions de l’etern conflicte Catalunya-Espanya. No va ser, és clar, ni sobiranista ni republicà ni res semblant a allò que avui puguem equiparar a un independentista. La seva tebior ha estat criticada sovint. Era un home d’allò que ara hem conegut com la tercera via. Els catalans, amb gran esforç i persistència sobretot dels seus intel·lectuals, serien capaços d’explicar algun dia el seu fet diferencial a Madrid i que a la capital, d’una manera o altra, ho entendrien. Fins i tot va apostar en els seus primers editorials per la fórmula d’un estat federal que inclogués Portugal com un altre dels fets diferencials.

Ell mateix admetria amb el temps, perquè era un home més llest que la mitjana, que tot allò era una utopia. No només en culpava el centralisme castellà, sinó també els polítics catalans, sobretot els de la República, que anaven contra la prudència que ell mateix, des de la seva influent tribuna de La Vanguardia, exigia als governants. Com a director del diari va aconseguir portar-lo dels 60.000 als 200.000 exemplars diaris defensant sense rubor que el “castellà” era l’única manera d’arribar a tota la gent, fet que el va enfrontar a molts intel·lectuals d’esquerres.

Va ser molt crític amb certa visió historiogràfica romàntica del país amb una frase que ha fet fortuna: “Jo voldria una història de Catalunya que es deixés per sempre més de contar el que hauria hagut de ser i nou fou”, de la seva introducció al volum Història de Catalunya (1938).

El seu ascens en el gran diari de la burgesia va ser del tot merescut. El 1914, amb 27 anys, es trobava a París estudiant filosofia. Va esclatar la Gran Guerra i va començar a enviar cròniques de la vida diària mentre l’enemic avançava imparable cap a la ciutat. L’èxit va ser immediat. Ja signava com a Gaziel, mot manllevat d’una expressió àrab referent a l’esperit que guia els humans. Els escrits es van reunir a Diario de un estudiante en París (1915).

En tornar a Barcelona va esdevenir director del diari el 1920 i un dels periodistes més influents de la ciutat, fins que les batusses amb els Godó, que es negaven també a publicar cròniques de toros –un sacrilegi aquells anys–, van acabar amb la seva paciència. A Espanya també va esdevenir un periodista reputat. Va dirigir El Sol però durant la Guerra Civil va preferir anar a l’exili, a la seva estimada París, just quan esclatava la Segona Guerra Mundial. El retorn a Barcelona va anar acompanyat d’un expedient de les noves autoritats franquistes pels seus escrits catalanistes i de suport a la república.

La principal conseqüència no en va ser un canvi radical en el seu pensament. Va deixar el periodisme de primera línia i es va refugiar en els llibres. El 1959, gairebé per portar la contrària a un règim que cada vegada maleïa més, va començar a escriure en català, obres d’una gran bellesa i valor memorialístic, com Tots els camins duen a Roma (1958). Sobre aquest llibre, l’enyorat Manuel Cuyàs, el periodista que més va escriure sobre Gaziel a El Punt Avui, admetia que la història d’amor que descrivia l’autor amb una jove parisenca el feia plorar cada vegada que la llegia. Gaziel tenia això, era capaç de contar un conflicte mundial amb una reflexió personal i d’exposar una crisi individual amb una crònica magistral.