tot recordant
Jean-Paul Sartre, el filòsof existencialista
El 1964 va rebre el Nobel de literatura, però el va rebutjar al·legant que perdria la seva identitat de filòsof
Avui fa 44 anys que va morir Jean-Paul Sartre, filòsof, professor universitari, crític literari i escriptor francès, considerat una de les figures més destacades de la filosofia i el marxisme del segle XX. La seva obra ha influït en la sociologia, teoria crítica, teoria postcolonial i estudis literaris.
Nascut el 1905 a París, va ser el fill únic d’una família de classe mitjana. El seu pare va morir de febre groga quan Sartre era un nadó i la seva mare, que provenia d’una família d’intel·lectuals, el va cuidar amb l’ajuda del seu pare, que va ser l’encarregat d’educar-lo. Després de les lliçons del seu avi, va estudiar a París a l’elitista École Normale Supérieure, on es va graduar el 1929 en filosofia. Durant els seus estudis va conèixer Raymond Aron i Simone de Beauvoir, amb la qual va mantenir una relació per a la resta de les seves vides.
La Segona Guerra Mundial va ser un punt d’inflexió en la vida de Sartre. Abans del conflicte, no tenia consciència política. L’experiència de la guerra i la vida en comunitat, però, el van transformar totalment. El 1940, va ser empresonat a Padoux i el van transferir a un camp de detenció a Alemanya amb 25.000 presoners. La seva experiència com a presoner el va marcar profundament: va aprendre la solidaritat amb els homes i, lluny de sentir-se intimidat, va participar en la vida comunitària. Explicava històries als seus companys d’habitació, participava en competicions de boxa i va dirigir una obra de teatre la vigília de Nadal. A partir d’aquest moment abandona l’individualisme dels anys 1930 i pren compromís amb la comunitat.
El març del 1941 retorna a París. Allà, va participar en la fundació d’un moviment de resistència anomenat Socialisme et Liberté, amb alguns dels seus amics, entre ells Simone de Beauvoir. Malauradament, després de la detenció de dos companys, el grup es va dissoldre el desembre d’aquell mateix any. Tot i així, Sartre no va renunciar a la resistència que va continuar defensant mitjançant l’escriptura. El 1943 va escriure l’obra teatral Les Mouches, una peça amb una crida simbòlica a resistir l’opressor. Va ser llavors quan va conèixer per primera vegada el periodista Albert Camus. El mateix any va publicar L’ésser i el no-res, una obra que, a partir de la influència de Martin Heidegger, intenta definir què vol dir existir i ser en un dels tractats d’ontologia més importants de la història de la filosofia.
Cap al final de la guerra, va ser reclutat per Camus per a la xarxa de resistència Combat, i es va convertir en reporter al diari del mateix nom, descrivint l’alliberament de París. Aquí va començar la seva fama a tot el món. El gener del 1945 va ser enviat als Estats Units per escriure una sèrie d’articles per a The Washington Post, i va ser rebut com un heroi de la resistència.
Així, la guerra va canviar la seva vida per partida doble. Per una banda, va passar de ser un anarquista individualista i poc preocupat pel món a ser un activista políticament compromès. Per l’altra, primer era un professor parisenc conegut al món intel·lectual i després va esdevenir una autoritat internacional. De fet, el 1964 va rebre el premi Nobel de literatura, però el va rebutjar al·legant que l’acceptació implicaria perdre la seva identitat de filòsof. Va ser el primer guardonat amb el Nobel que va declinar voluntàriament el premi.