A reveure, Dolors del Poste

Arribem a finals d’any i el degoteig d’amics no s’acaba. Sempre dic que els primers dos mesos de l’any, quan perds una persona estimada et queda marcada, i els darrers dies de l’any, amb el Nadal a prop, passa el mateix.

Dimarts a la nit em vaig assabentar que ens havia deixat sobtadament feia pocs dies la Dolors Ponce i Perich, coneguda com la Dolors del Poste de Mata. En Jaume, el seu marit, no s’ho podia ni creure. La malaltia de moda va aflorar a la seva persona en qüestió d’un mes. La meva amistat em ve de quan la mare va decidir marxar de Palau perquè la seva salut ja no la deixava cuidar les seves jardineres que tant estimava. Un dia amb en Raimon vàrem veure un pis que es venia, i aquí comença aquesta petita història. El pis era d’en Jaume i la Dolors, que el guardaven per als seus fills. He de dir que varen ser uns anys molt feliços.

La Dolors tocava amb les mans al cel, era una màquina incansable; inclús quan ella ja sabia que no tenia solució, va donar prioritat que operessin al seu marit per poder-lo atendre ella.

Ahir li varen dir adeu en una bonica cerimònia al monestir de Cervià de Ter oficiada pel mossèn Sebastià Aupi. S’hi varen aplegar un munt de persones per dir adeu a la Dolors del Poste, una persona molt estimada i coneguda per tothom.

Dolors, des del lloc on deu estar, enviï forces a en Jaume; ell diu que era el motor de la seva vida i jo ho corroboro. La Dolors era molta Dolors i ho solucionava tot.

Descansi en pau.