Adeu a Ramon Ribé i Queralt, compositor i mestre de mestres

El filòleg i compositor Ramon Ribé i Queralt (Valls, 1943), reconegut formador de mestres, va morir dimarts a Barcelona als 81 anys. No va ser un personatge famós o molt popular en l’àmbit de la cultura o l’ensenyament del país, però la seva petjada ha quedat molt marcada sobretot en aquells que van gaudir del plaer de tenir-lo de professor, ja fos a l’institut a la universitat.

Llicenciat en Filologia anglesa i alemanya, va ser doctor, catedràtic i professor a la Universitat de Barcelona, on va mantenir una intensa activitat acadèmica en el camp de la lingüística. Hi va organitzar cursos congressos i va publicar nombrosos llibres especialitzats en l’aprenentatge de l’anglès, el castellà i el català.

El 1990 va impulsar la primera associació de professors d’anglès de Catalunya, de la qual en va ser president. Va organitzar també les primers jornades per mestres d’anglès, on havia defensat sempre un ensenyament completament renovat i en molts casos gairebé experimental. Menys llibres de text i més interacció amb els alumnes. Va traduir i escriure una vintena d’obres i llibres de text per a les grans editorials, sempre des d’un punt de vista particular.

Va ser sempre un apassionat de la música i un cop jubilat s’hi va dedicar en cos i ànima, sobretot en l’àmbit de la composició de música clàssica, ja fos coral, solista o simfònica. Va compondre peces a partir de poemes propis i també d’autors catalans com Maria Mercè Marçal i Vicent Andrés Estellés. La seva primera obra cantada va ser Converses amb Johann Sebastian Bach. Ell mateix en va escriure la lletra en català.

Venia d’una família de tradició artística. Els seus pares el van portar a classes de música quan tenia sis anys. Tenia un oncle que havia estat pintor i també músic. Va estudiar en diferents internats i col·legis. Als 13 anys ja dirigia el cor escolar i componia les seves primeres peces.

Des de petit també es va considerar ell mateix un “lector compulsiu”. Quan va arribar a Barcelona en tenia, per aquest motiu, una imatge idealitzada. En una entrevista al banc de memòria memoro.org, recordava que havia après el català gràcies als llibres i finalment de forma autodidacta, que va ser com va aconseguir escriure’l amb seguretat.

Va decidir fer els estudis universitaris d’anglès i alemany “perquè era el que ningú volia que jo fes”. “Això m’atreia molt”. “Volia fer una cosa de la qual no en sabés res i els inicis van ser força desastrosos, però de mica en mica m’hi vaig integrar.”

La segona vocació de la seva vida, després de la filologia, va ser la docència. Va començar compaginant l’ofici de mestre amb els estudis. Va tenir alguna mala experiència en centres privats, però en l’escola pública, on s’hi va estar una vintena d’anys, va ser “feliç”. “Les lliçons de la vida que aprecio són les que he après dels alumnes.”

Als anys seixanta va fer el salt a la Universitat, on va ser un dels formadors de professors i traductors més reconeguts del país, sobretot pel seu caràcter innovador i l’afany de passar plana en l’ensenyament més clàssic o tradicional. En aquest sentit, va viure en primera persona i forma activa la revolució didàctica dels setanta. Un idioma, defensa, no s’aprèn només escoltant-lo sinó practicant-lo molt, com el piano.

El 1985 es va doctorar a la Universitat de Barcelona amb una tesi sobre nous enfocaments en l’ensenyament d’idiomes –que posteriorment es convertiria en un llibre– que ja va ser radical només pel fet de presentar-la en català, un fet poc habitual.

Un cop jubilat va recuperar el seu amor de joventut, la música. El 2015 va veure com s’estrenava la seva primera òpera Magda al Teatre Principal de Barcelona. Va fer moltes peces per a cors, duos i sopranos. El 2017, arran de la seva vista a l’Escola Municipal de Valls, va compondre una obra sencera de 45 minuts per a narrador i orquestra, Els almogàvers, que es va estrenar al Teatre Municipal.