cultura
Val Kilmer, l’heroi i els seus fantasmes
‘Top Gun’, ‘The Doors’ i la fallida ‘Batman forever’ el van convertir en tot un ídol els vuitanta i els noranta
Val Kilmer, que va morir dilluns, ha estat un dels actors més carismàtics de Hollywood les darreres dècades. Malgrat que en els últims temps la seva reputació havia decaigut per la seva participació en films sense transcendència, la seva legió de fans, sobretot els que van admirar-lo els vuitanta i els noranta, no van abandonar-lo mai. Era part de la seva vida. Per això mateix, quan el 2017 va admetre que tenia un càncer en el magnífic i emotiu documental autobiogràfic VAL, molts van recuperar les seves velles cintes de VHS o DVD per brindar en honor d’un heroi que, malgrat tot, serà immortal.
No va ser nominat mai als Oscar ni als Globus d’Or. Ni falta que va fer. La llista de personatges amb els quals va triomfar fa feredat quan es repassa una trajectòria, això sí, amb molts alts i baixos. Va donar vida a Jim Morrison, Batman i l’antagonista de Tom Cruise a Top gun. També va aparèixer el 2022 en la segona part d’aquest icònic film dels vuitanta, el seu últim moment de glòria a la gran pantalla.
Cruise i Kilmer han estat sempre antagònics. Mentre que el primer ha viscut a cos de rei, el segon ha sofert les dues cares de la indústria, la glòria i la misèria, i això el fa encara més gran.
Nascut a Los Angeles, va debutar en l’esbojarrada comèdia Top secret!, dels productors d’Aterriza como puedas, una paròdia que el podria haver encasellat. Però la seva força a la pantalla era massa potent i es va veure ben aviat.
La seva imatge, una barreja d’estrella de rock i d’ídol d’adolescents, li va permetre posar-la en la pell de Jim Morrison en l’ambiciosa The Doors (1991), d’Oliver Stone. La seva actuació va ser tan obsessiva que Ray Manzarek, l’autèntic líder del grup, va admetre que en alguns moments li va costar distingir-lo de l’autèntic Jim Morrison. Llàstima que Meg Ryan gairebé destruís, en poques escenes, un dels grans homenatges que s’han fet mai al rock i la psicodèlia dels seixanta.
Quentin Tarantino i Tony Scott el van triar per fer d’antiheroi a la brillant Amor a quemarropa (1993). Un paper secundari, llegendari fantasma d’Elvis, que només ell podia brodar amb tanta personalitat.
La seva aposta per introduir-se en el cinema d’herois a Batman forever va ser un fracàs en tota regla (1995). Però els mites i les llegendes de Hollywood també viuen d’això, de l’ascens i la caiguda.
Als vuitanta i als noranta va poder remenar i triar entre el munt de projectes que arribaven a la taula del seu agent. Va ser l’heroi de Willow (1986), un pistoler sense pietat en el western Tombstone (1993), un lladre a la memorable Heat al costat d’Al Pacino i Robert De Niro i el protagonista de la versió cinematogràfica d’El santo (1997) de Philippe Noyce.
Després de films com Pollock (2000) i Alejandro (2004) va arribar el declivi. No perquè fes poques pel·lícules, sinó perquè la majoria van passar desapercebudes entre el públic i la crítica i moltes produccions es poden considerar de sèrie B.
Tot i els seus problemes personals, un dels seus grans defensors en la indústria, Oliver Stone, va recordar en una entrevista el 2007 la vàlua de l’actor californià: “La majoria d’intèrprets reconeixen que té alguna cosa diferent més enllà del que es veu a simple vista.” El dramaturg, guionista i director David Mamet, que el va dirigir a Spartan (2004), també el va elogiar. “Té alguna cosa que els grans actors tenen, tot el que fa sembla improvisat.”
Kilmer va ser homenatjat en el Festival de Sitges el 2017, durant la 50a edició. El públic ho va celebrar amb una ovació formidable mentre les imatges dels seus films més icònics apareixien a la gran pantalla. Era igual que hi presentés un dels seus films més oblidables, The Super.
El 2011 va tornar al festival català. Protagonitzava una de les darreres pel·lícules de Francis Ford Coppola, Twixt, interpretant-hi, amb alguns signes clars d’obesitat, la història d’un autor de novel·les de terror alcohòlic traumatitzat per la mort de la seva filla. El 2006 la directora valenciana María Lidón també havia presentat al’Auditori Moscow Zero, un thriller amb Kilmer, en hores baixes, liderant el repartiment.
Pocs recorden que el 2002 va aparèixer a Port Aventura per inaugurar el parc aquàtic Costa Caribe. Buscava diners de qualsevol lloc on en pogués trobar. No va ser el primer ni el darrer mite cinematogràfic que ho va fer.
Probablement el film que més el va definir va ser The Salton Sea (2002): un home, consumit per la seva solitud i alienació, a la recerca de la seva rendició. Físicament, com dèiem, en molts moments se’l va veure irreconeixible i els fantasmes del passat, com la mort del seu germà quan era petit, el van perseguir fins al seu últim dia.
