Masculins i femenins (I)

La calor / el calor

En valencià la calor és sempre femení, mentres que en castellà el calor és sempre masculí, encara que en castellà dialectal pot ser també femení. Recorde que un amic andalús em va dir en certa ocasió que a Andalusia diuen «el calor, la calor, los calores i las calores» i que estes quatre denominacions expressen diferents graus de calor ambiental, de manera que el femení sempre expressa més calor que el masculí i el plural més que el singular. Però en castellà culte la denominació és única i és masculina. En castellà, si fa molta calor, diem «¡qué calor hace!» però en valencià, com que el vocable calor sempre és femení hem de dir ¡quina calor que fa! Hi han valencians que, quan parlen valencià, diuen de manera incorrecta el substantiu calor en masculí, evidentment per influència del castellà. No és inusual oir expressions com ara «este estiu ha fet molt de calor». A qui diga açò li hauríem de preguntar si diria ¡quin caloret que fa! o ¡quina caloreta que fa! Segur que la primera li sonarà ben estranya mentres que la segona, no. I això és així sense cap mena de dubte perquè la influència del castellà encara no ha arribat al diminutiu. Alguns valencians és possible que diguen incorrectament el calor en lloc de la calor, però afortunadament encara no hi ha ningú que diga el caloret en lloc de la caloreta.

El corrent / la corriente

En valencià el substantiu corrent és masculí mentres que el seu equivalent castellà, corriente, és femení. La immensa majoria de valencians usem correctament el gènere d'aquest nom quan diem «un corrent d'aire» o «un corrent d'aigua», però crec que no m'equivoque si afirme que quasi tots els valencians diem la corrent elèctrica en lloc de dir el corrent elèctric, que és com s'ha de dir. El motiu d'esta discrepància és que «corrents d'aire o d'aigua» n'hi han hagut sempre i, per consegüent, ja n'hi havia quan va nàixer la nostra llengua. En canvi, les primeres notícies que ens varen arribar als valencians sobre l'electricitat ens arribaren en castellà i nosaltres, al sentir parlar de la corriente eléctrica, vàrem fer la traducció al valencià conservant el gènere femení que té en castellà. Cal que ens esforcem a dir i escriure el corrent elèctric si volem recuperar la dignitat de la nostra llengua.

El senyal / la señal

Els valencians sempre hem dit el senyal, en masculí, mentres que en castellà es diu la señal, en femení. Actualment hi han vacil·lacions entre els valencianoparlants i així, mentres continuem exclamant ¡bon senyal! quan volem posar de manifest algun indici favorable o parlem d'un senyalet quan ens referim a un trosset de paper que usem per a senyalar la pàgina en la qual ens hem quedat llegint un llibre, diem les senyals quan ens referim als senyals de trànsit, és a dir, als del codi de circulació. Com en el cas de corrent, emprem bé el gènere en els usos antics i malament en els moderns que ja ens han arribat a través del castellà. Hem de ser congruents i usar el substantiu senyal sempre en masculí.

El front / la frente, el frente

Els substantiu front, en valencià és sempre masculí, mentres que l'equivalent castellà frente és femení o masculí, segons el significat que tinga. Encara que el valencià tradicional fa un ús correctíssim d'aquest vocable i, quan l'empra per a denominar la part superior de la cara, des de les celles fins a on comença el crani, sempre l'usa en masculí, modernament he sentit alguns jóvens que, quan usen la paraula front en eixe sentit diuen, per influència del castellà, la front. Cal combatre esta incorrecció incipient i evitar que prospere, perquè seria una passa més cap a la patuesització del valencià. En canvi, quan la paraula front s'usa per a denominar l'espai a on combaten dos exercits, no hi ha possible interferència del castellà pel que fa al gènere, ja que en aquest cas la paraula castellana és també masculina: el frente. Però en eixe cas he sentit, malauradament, que alguns valencianoparlants diuen el frent. No cal dir que esta incorrecció és tan greu com l'anterior. Els valencians hem de dir sempre el front, tant si ens referim a la part superior de la cara com si ens referim a un terreny a on es combat.

El costum / la costumbre

En valencià el costum és sempre masculí, mentres que en castellà la costumbre és sempre femení. Encara que el valencià tradicional acostuma a fer un bon ús del vocable costum i l'usa sempre en masculí, com ha de ser, actualment hi han vacil·lacions per interferència del castellà. Hui en dia és relativament fàcil sentir dir la costum, en femení. Fins i tot es dona el cas, no infreqüent, que una mateixa persona, de vegades usa el mot correctament i d'altres no. Aquest és un canvi d'aquells que s'introduïxen subreptíciament i el parlant no se n'adona que canvia el gènere d'una paraula. Hem de posar especial atenció en este substantiu i usar-lo correctament. I, lògicament, el verb derivat del substantiu costum és acostumar i no acostumbrar.

La suor / el sudor

En valencià, el vocable suor és femení mentres que el seu equivalent castellà, sudor, és masculí. Cal aclarir que en la nostra llengua, tant el substantiu suor com el verb suar, no porten la «d» intervocàlica que teòricament els correspondria dur per raons etimològiques. I això és així des de l'edat mitjana. Per consegüent dir sudor i sudar és una hipercorrecció —i per tant una incorrecció— que hem de combatre enèrgicament. I tampoc duen «d» intervocàlica els derivats de suor, com ara suada, suador, suarda, suardós, suós o el diminutiu suoreta. En canvi sí que la duen els cultismes sudació, sudari, sudatori, sudatòrium, sudoració, sudoral, sudorífer, sudorífic, sudorificació o sudorípar.

El regle / la regla

En valencià, l'instrument que s'utilitza en dibuix per a traçar línies rectes amb un llapis, un tiralínies, un retolador, etc., s'anomena regle i és del gènere masculí, mentres que el seu equivalent castellà, regla, és femení. I, lògicament, l'instrument que s'usava en enginyeria, ara desplaçat per les màquines de calcular, per a fer càlculs numèrics molt aproximats, s'ha d'anomenar regle de càlcul i no regla de càlcul que és un castellanisme evident.

Les postres / el postre

En valencià, la fruita, dolços o altres aliments que es prenen en acabar les menjades, s'anomenen les postres. En la nostra llengua, la denominació d'esta menja és sempre femenina i s'usa sempre en plural, mai en singular. En canvi la denominació corresponent en llengua castellana, el postre, és sempre masculí i s'acostuma a usar en singular. En valencià no hem de dir mai ni el postre ni els postres, hem de dir sempre les postres.

En la nostra llengua, a més de les postres, podem dir també les darreries, però hem de tindre en compte que esta darrera expressió també hem d'usar-la sempre en femení i en plural.

Els espinacs / las espinacas

En valencià, el substantiu espinac, nom que rep la planta herbàcia anual de la família de les quenopodiàcies, espècie Spinacia oleracea, pertany al gènere masculí, mentres que el seu equivalent castellà, espinaca, és femení. Estos noms s'acostumen a usar en plural, per consegüent hem de dir sempre, quan parlem valencià, els espinacs, i si ho fem en castellà, las espinacas.