Mourinho, m'avorreixes

L'entre­na­dor del Real Madrid, José Mou­rinho, és cone­gut per la seva forta per­so­na­li­tat. Amb els seus atacs i jocs psi­cològics fora dels camps de fut­bol sem­blava que volgués fer escola demos­trant el domini de l'estratègia, la con­tra­dicció, la pressió i l'atac gratuït.

No sabia aquest home que el seu mal humor con­ti­nuat, el seu nega­ti­visme i les males mane­res de fer acon­se­gui­rien el meu rebuig com­plet, la meva sor­desa cada vegada que apa­reix bor­dant a les pan­ta­lles. Mou­rinho m'avor­reix. Em cansa veure aquest home i ja no hi puc fer res. Em fas­ti­gueja escol­tar-lo i veure com busca sem­pre cul­pa­bles i ene­mics allà on només hi ha espor­tis­tes i equips rivals . El mis­ter del Madrid ha sobre­pas­sat una fron­tera, una línia fosca que l'ensor­rarà mediàtica­ment. S'ha cre­gut l'actor que repre­sen­tava i el pes­si­misme el des­mun­tarà.

Al fut­bol, com a la vida, els mis­sat­ges que tri­om­fen són els que pro­ve­nen d'un som­riure. Les parau­les que es recor­den són les que sonen amb ale­gria, i els equips que gua­nyen no són els que cre­uen ser els millors, sinó els que pri­o­rit­zen l'esforç i la millora en comp­tes de l'enfron­ta­ment ver­bal i l'oratòria barata.