En l'any del Patriarca

Com era d'esperar, la Generalitat recolza entusiàsticament la commemoració del IV centenari del traspàs del Patriarca Joan de Ribera, canonitzat el 1960, símbol de la Contrareforma a Espanya i, particularment, a la Diòcesi de València i al regne homònim.

Aquest sevillà, de noble origen i bisbe de Badajoz, prengué possessió de l'Arquebisbat en 1569, càrrec que compaginaria amb el simbòlic títol de Patriarca d'Antioquia, i eventualment virrei, fins la seua mort el 6 de gener de 1611.

La seua vocació pastoral, guiada per la conversió dels moriscos i l'ortodòxia filipina, fou certament extraordinària, prova de la qual són les nombroses visites que realitzà durant més de quatre dècades i, també, la construcció del Reial Col·legi Seminari del Corpus Christi al cap i casal. Edifici que encara a hores d'ara acull col·legials (seminaristes) i que ha estat el bressol de un nombre considerable de bisbes.

Tanmateix, Ribera esdevé un personatge complex que també ha passat a la història per haver-se executat en el seu mandat episcopal l'expulsió dels moriscos, un fet luctuós que sobrevola la seua biografia i que marcà indefectiblement els seus darrers anys.

Bé estarà, doncs, que se el 2011 signifique una revisió exhaustiva als seus assoliments en una diòcesi progressivament castellanitzada i als seus demèrits en la complexa tessitura dels regnats de Felip II i Felip III. Cosa que s'ha fet amb dignitat darrerament amb Francesc de Borja, IV duc de Gandia, a pesar de la inhibició del Consell, encara que altres personalitats com ara Martí l'Humà han passat totalment desapercebudes, tenint en compte el que suposà el final del seu regnat per als destins de la Corona d'Aragó.

Altres celebracions, com per exemple el naixement a Castalla d'Enric Valor en 1911, tampoc no comptaran amb l'interés de l'executiu autonòmic, gens preocupat —més bé, obtusament capficat— en traure a col·lació les bondats personals i literàries d'un escriptor d'una sensibilitat sublim a través de l'estima incondicional a la seua terra, a la seua gent, a la seua cultura i, sobretot, a la seua llengua.

Poc abans de faltar, encara recorde a l'honorable ancià passejar per Meliana, on romania algunes temporades atés que el seu gendre era un dels metges del poble. Tan discret, amb el seu barret característic, amb la seua innata naturalitat...

Com ha passat en altres commemoracions, Enric Valor en tindrà la seua per aquells que l'han conegut, llegit, escoltat i segueixen el seu camí per dignificar tot allò que ens és —vullguen o no les institucions— propi i inalienable.

Per Enric Valor i els anònims ciutadans que, amb honestedat i sense reconeixements oficials, creuen que aquest país encara és possible. Per tots ells.