Un ‘blues' a ‘Dogville'
El Teatre Romea ofereix, només aquesta setmana, una radical mirada al guió de Lars von Trier, en què la por a ajudar una fugitiva alimenta el feixisme
Disset actors interpreten, canten i ballen aquesta història trista de
Lars von Trier
Per poder afrontar una versió teatral de Dogville, un film que ha esdevingut una icona fílmica de Lars von Trier, cal molta llibertat. Calia rellegir-la oblidant el repartiment, encapçalat per Nicole Kidman i Lauren Bacall, i la realització cinematogràfica. Capgirar-la i fer-la pròxima. L'entrada del text (“Aquesta és la trista història del poble de Dogville”) els va il·luminar per posar blues en directe. També l'ambientació en un poble miner ha facilitat el plantejament escenogràfic. Tot penja del sostre d'uns cubicles semblants als que els miners fan servir per guardar objectes personals. La producció, estrenada el juny del 2010 i que ha fet una vintena de funcions arreu de l'Estat, estarà al Romea des d'avui i només fins diumenge. En escena, 17 actors que interpreten i canten aquesta tragèdia.
La directora del muntatge, Nina Reglero, recordava Tennessee Williams ahir en la presentació a Barcelona quan deia que la història és una però és l'autor el que l'ordena per fer-la màximament expressiva. La trama es manté. Grace, una fugitiva, es refugia en un poble de les muntanyes Rocalloses. L'acullen, a canvi que treballi. Però l'arribada de la policia, que la busca, convertirà el somni en un malson: Com més gran és el risc d'amagar-la, més grans les vexacions que haurà de patir. Grace descobreix la part més fosca de la humanitat. El poble, com a reacció a la por a deixar de pertànyer al grup. La conseqüència és un feixisme estremidor. Reglero argumenta per la seva banda que Dogville és “una paràbola sobre l'ètica individual i com es trenca en determinants moments de por, en què el grup és ofensiu amb el dèbil”.
La “història trista” del text, però, adverteix la directora Nina Reglero, va derivant en altres gèneres, com el country, el rock i fins i tot la cançó popular. Aquesta és la llibertat que els va recomanar Calixto Bieito (va fer-li l'encàrrec d'aquesta producció per al Festival de las Artes de Castilla y León, FÁCYL). Una altra decisió de llibertat creativa és la interpretació de Marta Ruiz de Viñaspre en el paper de Grace. Es distancia molt de la interpretació freda, escandinava: “Ella crida, pega, petoneja fortament.” Li dóna una energia mediterrània molt diferent i també molt vàlida, diu Reglero. A l'original, un narrador omniscient narra la història en passat. A l'obra, són els mateixos actors els que executen aquest text, cosa que proporciona un distanciament aclaparador entre el que es narra i el que s'interpreta.
Azar Teatro
Bieito va fer l'encàrrec a Azar Teatro, una companyia que es manté alternant produccions de teatre per a adults (de repertori i de creació)i per a públic familiar. Jacinto Gómez, responsable de la productora Rayuela, considera que aquest muntatge (“aquesta provocació de Bieito”) ha significat un salt cap endavant “sense saber si caurien al buit”. El premi al Max al millor espectacle revelació de l'any passat garanteix l'encert d'aquest salt. Per a la directora, aquesta posada en escena és coherent amb el treball de recerca de la companyia. S'han fet altres versions de Dogville a escena. La peça parteix de la versió teatral de Christian Lollike que també ha fet una altra seqüela a partir del text de Von Trier: Grace. Vint mesos després de l'estrena, l'obra encara té gira i possibilitat de traslladar-se a festivals de Llatinoamèrica.