Tejero en la intimitat

Qui més qui menys recorda què feia el dia dels atemptats de l'11-S o de l'11-M. Els que s'acosten o superen els 40 anys tenen gravats a la memòria els detalls quotidians d'una altra data: el 23 de febrer del 1981. Coincidint amb el 30è aniversari del cop d'estat, avui s'estrena 23-F: la película, que recrea el que va passar aquelles hores decisives per al futur de la democràcia.

Paco Tous, conegut per la sèrie Los hombres de Paco, tenia aleshores 16 anys i estudiava BUP. “Vaig acabar amb la xicota bevent una litrona en una plaça –recorda–. Ara pot semblar superflu, però llavors em preocupava que les llibertats quotidianes, com ara beure cervesa en una plaça amb la xicota, se n'anessin en orris”.

Poc s'imaginava Paco Tous que, tres dècades després, estaria prohibit beure litrones a les places –encara que el cop va fracassar–, i que ell acabaria interpretant Antonio Tejero, personatge que ha hagut d'estudiar ben a fons. “Primer em vaig acostar al seu entorn: guàrdia civil, molt catòlic, molt nacionalista espanyol, molt proper a l'antic règim... Vaig llegir una carta i es nota que era molt estimat pels fills, per la dona... Per preparar un personatge jo m'he d'acostar a l'home, em cal tant això com estudiar la seva trajectòria. Quan va estar a Guipúscoa, va haver de recollir membres de companys destrossats per una bomba... Jo crec que això ho tenia molt present, i va ser l'espoleta que el va fer esclatar”.

Més enllà del pare de família i marit afectuós de la intimitat, Tous veu un altre aspecte positiu del personatge: “Paradoxalment, Tejero va evitar un segon cop amb el qual ell no estava d'acord, un cop tèrbol, pactat. Quan se li plantegen alternatives per sortir del Congrés, ell diu que no a tot, i amb les negatives salva la democràcia”.

23-F: la película té un look visual brut, un cert aire de telefilm, no se sap si per homenatjar les imatges televisives de l'època (el 23-F és el primer i potser l'únic cop d'estat enregistrat per la televisió, escriu Javier Cercas a Anatomía de un instante) o simplement la conseqüència d'un pressupost massa ajustat. El film és l'equivalent en cinema, podríem dir, al que va representar el cop d'estat en el context d'Occident de finals del segle XX: un anacronisme.