Poblet i Santes Creus

Els monestirs cistercencs de Poblet i Santes Creus de fa unes dècades es donen a conèixer amb el de Vallbona de les Monges sota la denominació turística de la Ruta del Cister, que, de fet, és com una mena d'escudella barrejada on amb les excel·lències dels monestirs s'ha posat dins de l'olla tot allò més o menys visitable que poden oferir les comarques de l'Alt Camp, la Conca de Barberà i l'Urgell. Seria hora de fer una revisió a fons de la marca, valorar per exemple si ha servit de res que cada poble de les tres comarques se'l consideri de la Ruta del Cister pel simple fet d'haver-hi col·locat un cartell a l'entrada. Jo diria que no, però vés a saber què en pensen els experts. Caldria destriar molt clarament quina potència té cada cosa per saber com, on i a qui es pot oferir. Poblet, Santes Creus i Vallbona a mi em donen consciència europea, pel fet de pertànyer a un orde religiós escampat pel continent amb unes concepcions arquitectòniques molt definides, que fan similars monestirs situats a centenars o milers de quilòmetres. Caldria enllaçar els nostres monestirs amb qualsevol proposta europea del cister, venent si és possible la singularitat de ser panteons reials d'uns “regnes” –diguem-ho així per no complicar-ho– desapareguts com a tals, que això dels reialmes perduts sempre comporta misteri i atracció. I per la via dels reis que, sencers o a trossos, hi són soterrats, caldria una fortíssima promoció cap als territoris que en foren súbdits. A l'Aragó, simplement indicant que hi jauen els reis de la Corona que en du el nom, que prou orgullosos n'estan. A les altres parts de la “confederació catalanoaragonesa”, els reis són evidentment el símbol del país construït i de la llengua comuna.

Hauríem de ser més fusterians –els catalans del Principat, que els valencians intel·ligents en un grau o altre ja ho són– per no oblidar allò de Salses a Guardamar, de Fraga a Maó o el bon dia de Pla lligat amb el país. Que ara molts estiguem il·lusionats per convertir la nostra autonomia en Estat –per una part o altra cal començar– no ens ha de fer oblidar el país complet emprant aquella estúpida expressió despectiva de “més enllà de l'Ebre” que gasten algunes animetes nostrades.

Discurs europeu i discurs nacional fusterià fins a arribar al present, sense complexos, que alguns bandarres de les Espanyes bé ho fan de mala manera. Les rutines són males estratègies, o potser ni ho són. Res és fàcil d'aplicar i en aquest cas com a mínim, com diu la dita, ha de “costar Poblet i Santes Creus”.