“Ara hem de defensar la llengua més que mai”

Sí, és una cosa que m'ha fet il·lusió. Perquè, pel que recordo, habitualment es premia un actor o actriu arran d'un paper protagonista en una obra de gran renom. Al començament, no hi va anar gaire públic, però al final vam deixar gent fora. És una llàstima.

Ho vam intentar. No es va poder fer en aquell moment. Ara encara ho tenim pendent i amb el premi es fa més viable.

Aquesta va ser una decisió molt encertada del director, Xavier Albertí. Se li va acudir a l'assaig general. Complica encara més recordar el text perquè normalment es recorden fragments a partir dels moviments. Penso que és una obra pensada per a la gent a qui li agrada escoltar i a qui li agrada el teatre. Va venir un dia una mare i un fill alemanys que no entenien ni català ni castellà però que en van sortir meravellats. Suposo que deurien conèixer l'obra de Magris.

Anna Casasses, que és la traductora al català de Claudio Magris, em va dir el dia de la presentació de la novetat de l'editorial 1984 que havia estat pensant en mi mentre la traduïa. Resulta que jo la vaig ensenyar a llegir i a escriure en la meva etapa de professora a la Isabel de Villena, l'escola en la qual jo també havia estudiat. D'entrada, no m'imaginava fent una obra de teatre i això que l'havia llegida. Em vaig decidir quan, en el mateix acte, Joan Sagarra em va dir que esperava que la representés. Aprofitant que hi era en Magris, ja li vaig mostrar interès per comprar els drets en català i en castellà. No és pas una obra de teatre però sí que se n'han fet algunes versions a països com ara Àustria i França, molt diferents de la nostra.

De sempre sóc una gran defensora de la llengua, tot i que haig de reconèixer que al principi també em vaig plantejar d'anar a treballar a Madrid d'actriu. Va ser fins al dia que, amb tots els permisos en regla, ens van prohibir un recital amb obres de Maria Aurèlia Campmany, Jaume Alcover, i l'Homenatge a Picasso, de Palau i Fabre. Va ser pels anys setanta. Es veu que la nostra representació al Poliorama coincidia amb un míting de Blas Piñar. Jo he fet obres en castellà, com ara peces de Valle-Inclán a Barcelona, però ara em costaria fer-ho. Ara sí que em plantejo fer una versió en castellà de Vostè... i representar-la per l'Estat espanyol.

Sempre he mirat de fer les funcions en català. Una excepció va ser La ópera de cuatro cuartos, de Brecht, plantejada per Bieito; es feien només 4 funcions i després feia gira estatal. Ho vaig fer però no m'agrada, encara que algú ho consideri un sacrifici estúpid. Ara, a més, és un moment en què hem de ser més contundents que mai en la defensa de la llengua. Tant de bo pugui fer una gira per Catalunya amb aquesta peça.I a València la vull fer en català, encara que a resultes d'això vingui menys públic. És una manera de donar suport als valencians que defensen la llengua en aquests moments tan difícils. És militància. Potser no és pràctic, però, per a mi, és així.

El cas de Salvat és una vergonya nacional. Ara ja no hi ha la possibilitat de corregir-ho. Això no es fa. No crec que passi en cap país del món aquesta voluntat de no oferir-li una direcció escènica. Dels buits del TNC, Salvat és el més flagrant. Ell ha estat un home que ha treballat fora de Catalunya, molt abans que Rigola o Bieito. Pel que fa a Albertí, estic molt contenta, penso que és un home intel·ligentíssim.

Vaig ser jo que el vaig anar a buscar per a Vostè ja ho entendrà. La veritat és que hi havia quatre bones opcions per dirigir el TNC(Albertí, Broggi, Mestres, Portaceli); amb molts d'ells hi he treballat i els respecto molt. Però és que Albertí reuneix la faceta de gestor, director i músic. No li falta de res. No penso en mi quan dic que serà molt bon director al TNC. Preferiria que fos ell i no treballar durant 4 anys al TNC que ho fes algú altre i sí que hi treballés. Ara, també és veritat que s'ha perdut l'oportunitat que el TNC el dirigeixi, per fi, una directora.

Al principi, era el cap de cartell: els actors que figuressin en un muntatge. Sempre hi havia autors molt consagrats, com en Sagarra. A partir de Ricard Salvat arrenca la revolució absoluta. Comença a fer-se teatre interessant després de la Guerra Civil, tot i que amb molts problemes des de l'Agrupació Dramàtica de Barcelona. Salvat va donar a conèixer Brecht, Pirandello, Peter Handke i Sartre a Catalunya, però també va fer Espriu, Ruyra, Apel·les Mestres, Joan Brossa... A partir de Salvat, es comença a comptar amb les direccions.

El que m'interessa d'una obra de teatre és el text.M'interessen les idees que es donen a través d'explicar una història. Avui, m'agradaria que hi hagués un equilibri entre autoria, direcció i interpretació. Jo no puc veure John Wayne, però John Ford en treu un actor formidable. Que es coneguin autors i directors també deu implicar que la cultura del país ha pujat darrerament.

És un desastre, sí, aquesta pujada exageradíssima. Hi haurà moltes sales que tindran dificultats. De fet, tots en tindrem. Però quan arriben temps difícils, es busquen mecanismes. Ara m'agrada perquè es veu un renaixement de les companyies. Jo he tingut molta sort perquè sempre he anat tenint feina a la Cova del Drac, al Romea, a la televisió... Quan he tingut menys feina, he arriscat fent un recital i mirant-lo de tirar endavant. No hem d'oblidar que fer teatre ens diverteix molt. Això, a vegades, és un problema, perquè n'hi ha més d'un que juga amb la nostra il·lusió. Demostra, però, que no és una feina qualsevol. Sovint, veus que t'has de guanyar les garrofes en altres camps. Amb l'Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya vam aconseguir, al cap de molts anys, establir uns convenis de mínims per evitar que s'explotés el personal.