“De l'únic que puc culpar l'Albert és d'haver callat”

Cap al juny i em va semblar molt interessant. És una qüestió candent en la societat i està molt bé tocar aquests temes. Es van buscar moltes maneres d'enfocar-ho i crec que es va decidir la millor. És a dir, no es va voler anar a priori a cercar una criatura, sinó que va ser per una situació emocional molt forta de l'Albert Flaquer; en un moment de baixada es troba amb una senyora que també està desesperada perquè la seva filla ha tingut un nen no volgut i està en una situació econòmica difícil... I arriben a aquest pacte. Per mi, de l'únic que culpar el meu personatge és que callés.

Justifico el fet d'haver accedit a comprar aquesta criatura per solucionar el problema d'aquella dona i donar la felicitat que la seva dona es mereixia. El que realment el fa sentir culpable és no haver-ho dit. No ho va fer per amor a la seva dona i a partir d'aquí, inconscientment o conscientment, va tapar la mentida.

Penso que sí. Normalment les sèries de TV3 ja busquen aquesta incidència i proximitat amb la societat. Hi ha trames més exagerades, altres de casos més propers... Un dels elogis que es poden fer a La Riera és que en ser tan plural quant a trames, si alguna que no agrada a l'espectador sempre n'hi ha d'altres que sí. N'hi ha de més encertades i d'altres no tant. Els guionistes han d'escriure cinc guions a la setmana i no se'ls pot demanar un 100% d'encert, però el nivell i la proporció és molt alta. Ho demostra l'audiència.

Estem molt contents. Hem aconseguit un equip molt compacte. Tothom va a favor d'un producte que és del conjunt. Un no és més responsable que l'altre. L'èxit de La Riera és de tots.

A mi no em fa por cap trama. Ens atrevim amb tot. L'únic que s'han de tractar molt seriosament, molt ben documentat. Jo diria que no hi ha temes tabú. Estem en una situació en què hi ha coses que fan mal, sobretot en el terreny polític. Cada dia llegim als diaris el tema d'aquesta agressió absoluta cap al nostre país. Això és un tema que també s'hauria de tocar d'alguna manera perquè tothom hi està molt conscienciat i ens estan collant massa.

Crec que un dels motius perquè la família Flaquer és tan entranyable i la gent s'hi sent tan identificada és precisament aquesta combinació. El que passa és que el pes de la trama dels nens robats potser no permet tant que hi hagi la part còmica, però penso que és un tema que els guionistes no obliden i que recuperaran en algun moment.

Sí, a cop de rebre bufetades de la vida, aquesta família tan conservadora es va fer més dúctil i no tan inamovibles com a l'inici. Llavors era una família que mantenia molt les aparences de cara enfora, els drames se'ls quedaven a dintre, però és clar una rere l'altra... Noto que el meu personatge ha canviat: ara és molt més obert i s'adona dels errors que ha comès per un tipus d'educació que havia tingut.

Possiblement que no havia estat mai un paper que hagués experimentat, investigat... Em donava un marge apassionant des del punt de vista del risc. El més fàcil era caure en l'arquetip i vaig voler donar-li molta humanitat i sobretot defensar-lo. Perquè normalment els actors som una mica crítics amb personatges que no són de la nostra corda i això ens va una mica en contra. Sempre he defensat que l'actor ha de justificar el seu personatge, l'ha de creure, perquè així el fa més creïble.

(riu) Secrets... encara! Va ser la sèrie més curta, va durar un any, però va calar perquè molta gent se'n recorda. Ara em parlen molt de La Riera, és clar. El que ha canviat és que la gent ja sap llegir, distingir l'actor del personatge. I ara em diuen que els agrada com ho faig, no em critiquen si el personatge ha fet això o allò..