Síndromes molt catalanes

Una de les preguntes que més em van colpir de les moltes que va fer l'estimat Joan Solà va ser aquesta: per quina raó acceptem les coses com estan? Es referia a la qüestió de la llengua i la cultura. Per alguna raó els catalans sempre ens veiem portats a afrontar conflictes innecessaris –forçats– que acaben complicant la normalitat cultural i lingüística i, encara diria més, la normalitat democràtica del país, que acaben desviant les nostres energies col·lectives. La seva mort ens impedirà continuar il·lustrant-nos amb els seus coneixements, el seu entusiasme i la seva voluntat de construcció nacional; la seva mort s'ha produït quan més ens calen homes íntegres com ell, homes inequívocs com ell, ciutadans amb principis com els seus.

Per quina raó els catalans acceptem amb tanta placidesa les coses com ens vénen? M'ho pregunto quan encara és fresca la retallada de l'Estatut i quan s'han anat diluint la força i el sentit de la resposta del 10 de juliol. M'ho pregunto quan veig la negació a la normalitat lingüística que suposa la resolució del TSJ a l'empara de la sentència contra l'Estatut del 2006. Em pregunto què farem si es produeix una segona retallada de l'Estatut. Em pregunto com és possible que hi hagi qui encara argumenti que la retallada de l'Estatut va ser una cosa lleugera, sense importància, i encara em pregunto com és possible que els partits catalans hagin trencat files amb tant entusiasme desentenent-se d'un text estatutari que és la darrera voluntat democràtica dels catalans.

Estem en una campanya electoral, i en aquestes circumstàncies tothom estira cap a casa. Qualsevol reivindicació de la vella unitat ara posa nerviosos els rectors de les campanyes. És evident que els enemics de Catalunya i de la mateixa Espanya plural ho saben, i se n'aprofiten. Sabem de la feblesa dels nostres principis col·lectius. Joan Solà reivindicava l'any 2006 diversos principis que li funcionaven bé. Es referia, entre d'altres, al principi de no-renúncia i al principi de la màxima autoexigència.

Els enemics de Catalunya han entès perfectament els nostres mals. Estem acostumats a renunciar, i saben que la nostra exigència col·lectiva és feble. Saben que som una gent que durant generacions ens hem vist abocats a amagar el cap sota l'ala. Malauradament, en contra del que ens proposa Solà, tenim tendència a renunciar a mantenir els nostres postulats bàsics, com tenim tendència a disfressar les derrotes tot modificant els objectius. Després de quatre anys de vida política girant a l'entorn de l'Estatut, ara ja gairebé ningú no en parla. El TC va sentenciar l'Estatut i els mateixos catalans l'hem executat. A Catalunya ha esdevingut normal empassar-s'ho tot, disfressar-ho tot. Ha esdevingut ordinari que davant les dificultats la major part de la política catalana es divideixi entre els qui diuen que no passa res, que tot continua igual, i aquells que aprofiten per refugiar-se en l'extremisme innocent de les grans idees abstractes.

Cal fer cas als principis de Joan Solà. Davant l'ofensiva dels intransigents, el catalanisme ha de posar-hi el principi de la no-renúncia i de la màxima autoexigència. Prou debats estèrils entre les forces catalanistes i prou acceptar retrocessos amb absoluta normalitat. Estem vivint sotmesos a una acció sistemàtica contra els interessos dels catalans i la seva normalitat democràtica. No és una novetat històrica i cal entendre-ho en tota la seva profunditat. Llegiu el darrer llibre de Germà Bel. Davant de tot plegat, la resposta no pot ser la d'una olla de grills. Ens cal un Parlament conscient de la seva responsabilitat davant els moments que vivim i capaç de forjar majories catalanes que puguin donar resposta als principis de no-renúncia i d'autoexigència que reclamava Joan Solà.