Rabelais contra els nans

Ja tinc ganes de llegir el Gargantua i Pantagruel de l'editorial Laertes. Rabelais és un dels meus herois. El vaig anar espigolant en traduccions infectes aquí i allà fins que en un viatge a París em vaig comprar una adaptació al francès modern pensada per a escolars. El capítol en què Gargantua mata un quart de milió de parisencs amb un tsunami de pixums és antològic. I el de l'educació del seu fill Pantagruel també. I aquell en què Panurg guanya un debat amb un filòsof pedant només servint-se de la mímica i els pets. Parlo de memòria, però em sembla que en el pròleg del llibre Rabelais ens recorda que l'hàbit no fa el monjo. Ens demana que confiem en la  intel·ligència i que tinguem el coratge de llegir més enllà de la literalitat del text. Rabelais és un dels grans poetes de l'entusiasme i la curiositat. Sempre buscava el punt en què la cultura es troba amb la natura, i en què el cos eleva l'esperit. És grollerot i de vegades violenta un pèl la prosa i dius, home Rabelais no cal que m'ho facis tan difícil, cony, però l'esforç sempre val la pena. Rabelais t'ensenya a esprémer la part de joc que té la vida per afrontar la part que té de seriosa. Francament, no calia que les traduccions de la meva època fossin tan dolentes perquè jo aprengués una mica de francès. Veure Rabelais ben traduït al català em farà pensar en la meva àvia quan em deia: “Ai, si jo tingués la teva edat i tot el que tu tens!”. Però estic content pels joves. Rabelais t'ensenya a matar polls, porcs, cucs, nans, cans, i tot el llarg seguit de bèsties que per sort no tenen ales perquè si volessin no ens deixarien veure el sol.