Castellanismes de primera i de segona

Sense cap mena de dubte, en la nostra llengua hi han castellanismes de primera i castellanismes de segona. Castellanismes de primera són: «maco», «amoïnar», «rumiar», «pessebre», «tarda», «abans d'ahir» o «aquest any» i castellanismes de segona són «almorzar», «mentira», «rabo» o «per favor». Els castellanismes de primera són els que es diuen en el català «central» i els castellanismes de segona els que es diuen en el català «perifèric».

Un cas escandalós és el de «pesebre / pessebre». La paraula «pesebre» (pronunciada amb «s» sonora) amb el significat de «recipient fet d'obra o de fusta que es col·loca de manera fixa en la quadra o estable per a que mengen els grans ruminants com ara els bous, els muls, els cavalls, els ases, etc.» és àmpliament usada pels valencians des del segle XIII i la trobem fàcilment en els nostres clàssics, com ara en L'Espill de Jaume Roig, però no la trobem en els diccionaris normatius de la nostra llengua, que no la recullen amb aquest significat i amb aquesta grafia. En canvi el vocable «pessebre», pronunciat amb «s» sorda i per tant escrit amb dues esses, amb el significat de «representació del naixement de Jesús feta amb figuretes de fang o d'altres materials», que és una paraula manllevada del castellà en època recent i que els valencians no la utilitzem mai perquè sempre diem «betlem», sí que la recullen els nostres diccionaris normatius.

Comprendre aquesta paradoxa és ben senzill: el català central no usa «pesebre» amb el significat de «menjadora per als animals», usa «grípia», però en canvi usa el castellanisme «pessebre» per a denominar la representació del naixement de Jesús feta amb figuretes.

«Pessebre», «maco» i «amoïnar» són castellanismes evidents i ningú discuteix el seu origen, mentres que es fan esforços ímprobes per a intentar demostrar la catalanitat genuïna de «rumiar», «tarda», «abans d'ahir» i «aquest any», paraules i locucions que, si bé no són castellanismes evidents, la seua autenticitat és, com a mínim, francament dubtosa. Pel que fa als castellanismes valencians —que no sempre ho són— diré que «pesebre» és, segons Coromines, un mot d'origen mossàrab ben antic entre nosaltres, «almorzar» és un mot mossàrab tan antic o més que la variant formal «esmorzar», «mentira», que ha originat derivats com ara «mentirola» o «mentirons», és un mot d'origen aragonés que ja trobem en els Sermons de sant Vicent Ferrer coexistint amb «mentida» i la locució «per favor» és usada en diverses llengües llatines com ara l'antic gallec-portugués, el gallec modern, el portugués modern, el castellà, l'italià, etc. La paraula «rabo», àmpliament usada pels valencians, deriva del llatí rapum que significa «nap redó» i el mateix origen tenen, molt probablement, les paraules catalanes «rabassa» i «rap». El fet que el mot «rabo» siga el que empra el castellà per a denominar la cua dels mamífers ha originat que se'l considere com un castellanisme inadmissible, però aquesta paraula, també usada en portugués, sembla que era comú a tots els parlars mossàrabs de la península Ibèrica i per tant també al que parlaven els mossàrabs valencians prejaumins. És possible (i fins i tot probable) que els valencians hàgem dit «rabo» des de temps immemorial i, a més, hem creat paraules i locucions derivades d'aquest mot com ara «rabut», «rabotada», «rabosa», «rabosejar», «rabosot», «rabet de gat», etc. El fet que condemnem aquesta paraula a la foguera de la inacceptabilitat pel simple fet que siga idèntica a la que empra el castellà, tan sols ens condueix a empobrir i a despersonalitzar la nostra llengua.

Els castellanismes flagrants del català central (»maco», «amoïnar», «pessebre», etc.) poden pujar al cel, ser recollits pel Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans i emprats per la llengua culta mentres que els castellanismes del català perifèric (que en molts casos no ho són pas) són condemnats a l'infern de la inacceptabilitat.

I ¿què passa amb els mots que són idèntics en català i en castellà? Si aquests mots s'usen en el català central, com ara «infectar», «anís», «empatxar» o «dilapidar», es fomenta el seu ús, fins i tot en detriment dels equivalents usats tradicionalment pels valencians que en els casos citats són «endenyar», «batafaluga», «enfitar» o «balafiar». Ara bé, si els mots idèntics als castellans són els que usem els valencians i en canvi els que usa el català central són diferents, aleshores els que es potencien són els del català central en detriment, com sempre, dels del català perifèric. ¿Què passa amb «arena», «rascar» o el numeral «dos» usat com a femení? Que malgrat ser paraules tan catalanes com els seus equivalents «sorra», «gratar» i «dues», han quedat relegats a un segon terme en l'ús de la llengua culta i, a vegades, fins i tot se'ls considera com a castellanismes. ¿Per quin motiu en el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans apareix «rascaculs» però en canvi trobem «gratacel» i no «rascacel»? ¿Vol dir açò que hi ha llocs on podem «rascar» i altres llocs on imprescindiblement hem de «gratar»? Crec que no cal cap altre comentari.