Hi ha qui comença l'any fent propòsit d'esmena, i jo el començo esmenant un error comès sense propòsit. Diumenge passat parlava de la Casa de Cultura de Varsòvia, regal de Stalin a la ciutat que els seus habitants, després de rumiar si l'enderrocaven o no, van decidir fer invisible a base d'amagar l'esguerro arquitectònic amb edificis més alts i més presentables. Hi deia que Eugeni Xammar ja havia parlat de l'animadversió que els varsovians projectaven sobre l'edifici, i és aquí on em vaig equivocar. La citació no és de Xammar sinó de Gabriel García Márquez. Això em passa per llegir barrejat i sense ordre ni concert. Què tenen a veure Xammar i García Márquez que justifiqui el meu error? Per començar, que tots dos van ser periodistes i que l'un i l'altre van fer servir el mateix estil ràpid, espurnejant i molt visual d'escriptura. Jo ara diria que prefereixo el García Márquez periodista que el novel·lista, però com que semblaria que vull espaterrar el lector i fer-me l'interessant portant la contrària em limitaré a dir que el Nobel no hauria estat el narrador que va ser sense les grans cròniques que va confeccionar, sobretot les de les visites que va fer a Itàlia i als països de l'Est entre 1955 i 1960. El Relato de un náufrago, que ha estat tan celebrat i que els mestres han fet llegir als alumnes per por que una novel·la seva els cansés, no és una gran crònica o una gran entrevista periodística? A més, García Márquez va confessar un dia a Tísner, el traductor de Cien años de soledad al català: “La gent diu que faig realisme màgic quan la veritat em limito a prendre apunts del natural.” En alguns països de Sud-amèrica les coses meravelloses que García Márquez explica són una realitat quotidiana. Hi ha novel·les seves que no deixen de ser reportatges per molt que semblin ficció.

¿Va conèixer García Márquez l'obra periodística de Xammar perquè jo trobi que la de l'un i la de l'altre s'assemblen i arribi a confondre-les? La raó ens diria que no però el “realisme màgic” potser ens desmentiria. El “sabio catalán”, que García Márquez pondera a Cien años de soledad i a les seves memòries, i que no era altre que Ramon Vinyes, un republicà exiliat, no podria haver posat l'escriptor en contacte amb l'obra de Xammar en la mítica llibreria de Barranquilla on hi era tot? Menys agafat pels cabells: no li podria haver donat notícies del gran periodisme americà i europeu del moment del qual Xammar també era deutor? No ho sé. El cas és que Xammar i García Márquez, distants en l'espai i el temps, se'm barregen i un em fa parlar per boca de l'altre.