“Estimar és un lloc”

Joan Margarit encara recorda quan el seu mestre, el professor Coderch, li va dir un dia: “Una casa no ha de ser sumptuosa, ni ha d'estar feta en va, ni ha de ser original.” “M'estava parlant d'arquitectura, però també de poesia i de la vida.” Convençut, doncs, que això de l'originalitat és una mentida –“l'únic original està a les cavernes, on tenim un fris sobre del qual només podem fer pinzellades, i això si tenim sort”–, i veient la poesia com una de les poques “eines” que tenim contra la “intempèrie moral” que ens envolta, Margarit ha destil·lat uns poemes que reprenen temes que li són preuats: l'amor, l'absència, el pas del temps, l'experiència musical, la poesia, la llengua, la humilitat... Tot de fils que el poeta estira projectant la seva mirada d'arquitecte sobre el món que l'envolta: “És inevitable perquè els poemes surten de dins meu, i només així poden trobar ressò en un lector que no conec.”

Des d'on tornar a estimar (Proa) pensa en la naturalesa d'aquest estimar que és un lloc: “Un lloc que canvia contínuament d'aspecte, perquè estimar és dinàmic, i per això es lliga amor amb sacrifici, perquè cal estar-hi sempre pendent.”

En una societat on s'ofereixen instruccions per estimar, per ser bona persona –els manaments, lleis, normes, etc.– la poesia fa un paper fonamental: “La poesia intenta trobar rere les normes l'autèntica bondat, l'admiració i l'amor, però no sempre ho aconsegueix.”

Ja a Casa de Misericòrdia parlava de la “intempèrie moral” en què es troba l'ésser humà, “els desordres que causa la pèrdua de persones estimades, o els errors de càlcul, com creure que tens uns potencials que no tens”. La poesia, que a ulls de Margarit estableix analogies noves fruit de la inspiració, és un dels recursos més seriosos per fer-hi front. “La literatura, les belles arts, la música, la filosofia, la religió per a molta gent són eines que ens ajuden, però són les més difícils perquè no porten llibret d'instruccions i tampoc es poden improvisar: cal llegir molt perquè si algun dia perds un ésser estimat, la cultura et pugui consolar.” Per això, el poeta de Sanaüja defensa la cultura per damunt de tot: “L'únic que no pots retallar és la cultura, i només en segon lloc ve la sanitat.”

Després d'haver publicat una antologia de Joan Vinyoli l'any passat, Margarit dedica al poeta uns versos en els quals es manifesta com el clar continuador seu. I això que l'antologia va generar certa polèmica perquè Margarit es mostrava crític amb el recorregut creatiu i vital de Vinyoli: “Vivim en un país petit, llòbrec, ploraner i covard, i qualsevol cosa que no sigui la lloança total o la carregada absoluta no existeix.” I conclou: “No tornaré a fer res més de similar.”

Arquitecte i catedràtic jubilat de càlcul d'estructures de l'Escola Superior d'Arquitectura de Barcelona, Joan Margarit és el poeta viu més llegit de la literatura catalana. Premiat en nombroses ocasions, ha publicat diversos poemaris, entre els quals Joana (2002), Càlcul d'estructures (2005) i Casa de Misericòrdia (2007). La poesia sempre l'ha acompanyat: “He treballat per escriure. Sempre he escrit en els bars del costat de l'obra.”