Crema Barcelona

Aquesta és una història primer de tot familiar. Guillem Martí va anar estirant el fil de la vida del germà del seu besavi, el conseller de la Generalitat durant la guerra Miquel Serra i Pàmies, per fer un treball de batxillerat. Aleshores tenia 16 anys i es va quedar astorat que amb prou feines hi hagués documentació sobre aquest il·lustre avantpassat, mort a l'exili mexicà el 1968. Tot escodrinyant en la correspondència, va trobar una carta, datada a Guadalajara el 22 de juny del 1949, en què Serra i Pàmies explica al seu germà, Josep Serra i Pàmies, que havia estat jutjat a Moscou entre d'altres coses per no haver acomplert l'ordre de destruir Barcelona abans de l'entrada de les tropes franquistes. Aquest document va ser la base per a un article que va publicar a la revista Metropolis i després un altre per a la Revista de Catalunya.

Ara presenta una novel·la, Cremeu Barcelona! (Planeta), en què explica aquesta peripècia del seu oncle besavi, centrant-se en els deu dies anteriors a l'entrada de l'exèrcit nacional a la ciutat.

Una pràctica habitual

“Avui dia pot semblar una salvatjada pretendre destruir una ciutat, però la política de terra cremada era molt habitual a l'època, només cal veure París i més a prop molts pobles de Girona i Lleida, o Sabadell i Terrassa, on es van destruir les fàbriques”, argumenta Martí. L'única font en què es basa és aquesta carta de Miquel Serra i Pàmies, però Martí –que debuta en literatura amb aquest títol– està convençut que realment es va arribar a donar aquesta ordre. També esgrimeix un article a La Vanguardia del 1981 on es parla de l'afer, i també un assaig, Fou una guerra contra tots (1980),de Josep Serra i Fabra, que va tenir, però, poc ressò.

L'autor deixa ben clar que amb aquesta novel·la ha pretès divulgar una història de manera lúdica i divertida, i exhorta ara els historiadors a investigar-la: “Podria ser la història d'un dels herois més importants de Catalunya”, adverteix. I afegeix: “S'hauria d'investigar el judici de Moscou perquè fins ara no han aparegut les actes; no sé si s'han destruït o encara continuen classificades.”

En un context caòtic com el que regnava al país en plena guerra i en què la Generalitat no tenia poder, però sí en canvi el PSUC, un partit del qual Serra i Pàmies era el tresorer, no és desassenyat pensar –argüeix Martí– que els del Komintern encarreguessin destruir la ciutat al conseller d'Obres Públiques: “Va haver-hi una reunió amb diferents faccions i és possible que ell fos l'únic de Barcelona, a banda que era coneixedor de la ciutat i tenia contactes perquè estava al govern.”

Destruir 1/4 de la ciutat

L'escriptor calcula que el projecte era destruir una quarta part de la ciutat, cosa que hauria suposat cent mil morts. A la novel·la, Martí retrata la vida de Barcelona durant aquells dies fatídics en què la població vivia sota el terror. La presentació de l'obra va consistir ahir en un recorregut per diferents escenaris de la novel·la: el Palau de la Generalitat, on treballava Serra i Pàmies com a conseller; el refugi 307 del Poble-sec, un dels més impressionants que encara es conserven a la ciutat; la plaça Universitat, on regentava una fonda la parella de Serra i Pàmies i, finalment, l'hotel Majestic, on s'allotjaven els corresponsals de guerra, entre els quals Hemingway i també la russa Boleslavskaia.

Una productora nord americana ja s'ha mostrat interessada a adaptar al cinema aquesta història que no s'acaba aquí, perquè les peripècies de Serra i Pàmies van continuar. Després del judici a Moscou va aconseguir escapar fins als Estats Units via Japó, i va recórrer tot el continent buscant refugi, que finalment va trobar a Mèxic el 1940. Anys més tard, es va retrobar amb la seva dona, exiliada a París amb la filla petita dels dos. “Era un home incòmode, perseguit per Stalin, i per protegir la seva família no va guardar silenci.” Un home que ara sortirà per fi a la llum, gràcies al llibre de Martí i d'un documental coproduït per TV3 que s'està rodant.