Hem ‘pillat’, Cuyàs!
Tard o d’hora, del dret o del revés, amb fina ironia o com a fidel descripció, la quotidianitat que hagis viscut amb en Manuel Cuyàs sempre s’haurà convertit, com escriu Jordi Grau, en literatura costumista, anecdòtica, ben escrita, divertida i enginyosa. Feia anys (una vintena, calculo) que ens saludàvem al crit de “Cuyàs, pillaràs”, de tal manera que ho fèiem servir per als dies bons i per als dolents, per felicitar-nos i per renyar-nos, per donar-nos les gràcies i per rondinar-nos, en les èpoques que ens vèiem diàriament i en les que passaven mesos sense escallimpar-nos. A vegades usàvem la salutació entera tots dos i doblàvem. I a vegades la repartíem indistintament. Tant podia fer jo “Cuyàs” i ell afegia “pillaràs”, com a la inversa. Avui, al gratar memòria i arxiu per intentar recordar com havíem començat, els companys m’han fet veure que ell ja ho havia escrit el 29 d’octubre de l’any passat.
“Fa molts anys, quan jo dirigia l’edició del Maresme d’El Punt, vam informar que cada dissabte a la nit, sistemàticament, uns joves destruïen a cops una cabina telefònica, sempre la mateixa. El dissabte següent els Mossos els esperaven i els van detenir. L’endemà, diumenge, hi havia una pintada enorme sobre la tàpia més gran del centre de la ciutat: “Cuyàs, pillaràs.” La signava la A encerclada pròpia de l’acràcia. L’alcalde em va trucar per comunicar-m’ho, per tranquil·litzar-me i dir-me que enviava la brigada a esborrar-ho. Li vaig demanar que primer em deixés fotografiar-la, per interès informatiu i personal. Vaig anar amb la foto a Girona, on es trobava la central del diari. La vaig ensenyar a en Joan Vall, el director general. N’esperava un conhort, potser un plus de perillositat al sou. Es va posar a riure sorollosament. En Vall ho fa tot sorollós. Des de llavors sempre que em veu em diu “Cuyàs, pillaràs”. Altres companys del diari l’imiten. Els rodolins tenen molta força. En Xavier Graset, el conductor del programa del 3/24 on vaig fa poc ho va saber i durant un temps em va saludar amb aquesta fórmula “Cuyàs, pillaràs”. Com que els espectadors se n’estranyaven, en vam explicar l’origen. Diuen que el periodisme és una de les professions més perilloses que es puguin exercir. La meva exposició al perill ja la veuen: local, petita, risible.”
Aquesta convicció de ser i mostrar-se local, petit i risible és el que feia gran, molt gran, en Cuyàs. L’amenaça de la pintada (que el murri d’ell havia provat de convertir en un plus que mai va obtenir) es va convertir en una crida a continuar fent la nostra feina. Local, petita, risible. Diumenge vaig trucar a la Nuri convençut que m’explicaria com la medul·la del seu fill, que li havien trasplantat feia quinze dies, començava a fer feina, però no va ser així. Havíem pillat. En Manuel, ja sedat, marxava de manera tan dolça com la medicina podia. En qüestió d’hores s’havia fet fosc. Descansa en pau, company. Descansa en pau, amic. Tots hem pillat.