‘Bandolera': accents polits

Acords de guitarres i castanyoles que se't fiquen al cap i l'actor Isak Férriz (Serrallonga) descamisat rivalitzant amb pèls i pit amb els de Tierra de lobos de Tele 5. l vaig comptar més de cinc les vegades que algú cita “Andalusia” com si fos la paraula màgica, l'Avalon del sud. Res més lluny del que és, ras i curt, Bandolera, el nou serial d'Antena 3: un triangle amorós entre una anglesa que no pot ser més bleda i més postissa d'Oxford, que se sufoca cada vegada que veu el jornaler descamisat i es posa nerviosa quan es topa amb el guàrdia civil. Bandolera s'emmarca en aquesta febre d'època en què la història és l'excusa per muntar el pessebre. Perquè és això: un pessebre. Fins i tot les gallines semblen d'anunci. Recreació artificiosa. Moltes coses fan de Bandolera una sèrie deficitària –no es poden fer històries d'amor amb més imaginació?–, però el que en sobresurt és l'accent: quan la protagonista parla amb el seu oncle –Oxford, 1882– ho fan en castellà, ella, de Salamanca; ell, forçant l'accent. Igual de falsa que la conversa entre l'oncle i el majordom, en castellà. Semblava un gag de Jorge de Los Morancos. És més natural subtitular un diàleg de menys de dos minuts que imposar un idioma fals, encara que sigui una convenció. Perquè tot i voler recrear un imaginari andalús, ni els bandolers ni els jornalers ni el senyoret del cortijo tenen veus andaluses. Del guió, l'únic destacable, el cronista-periodista, tot i que també tendeix al gag. Davant de l'últim mort dels bandolers, s'alegra que per fi té el que li reclamaven del diari, el que provoca l'exclamació del capellà: “¿Esto es enjundia? No, esto es noticia”.