Lleuger i profund

A vegades el cinema és un miracle capaç de combinar la lleugeresa amb una profunditat que el connecta íntimament amb la vida sense restar atrapat en un realisme vulgar. A vegades, molt poques vegades, el cinema és feliçment L'avenir, pel·lícula amb la qual Mia Hansen-Løve (havent-ne fet abans altres de notables, com ara Un amour de jeunesse i Eden) ha arribat a una plenitud capaç de fer sentir que la intel·ligència i la sensibilitat palpiten en cadascuna de les imatges i en els diàlegs. La jove cineasta francesa ha comptat amb la complicitat d'una especialment subtil Isabelle Huppert, que hi interpreta una professora de filosofia en un moment de crisi que arriba durant un estiu, un cop acabades les classes, en què ha d'afrontar una separació i una pèrdua, que fa que hereti un gat que li provoca sentiments ambigus: la incomoda i no vol crear-hi dependències, però no pot reprimir l'esbós d'un afecte.

La protagonista de L'avenir és una dona ferma que, sense perdre consistència i sense inspirar cap sentimentalisme barat, es fa fràgil en aquest moment crític. Hi ha, doncs, el retrat convincent d'un personatge, però en el film també s'hi apunta una consideració política i una crítica de l'estat de la cultura. En relació amb un ex-alumne, ella es confronta amb nous moviments llibertaris i, d'altra banda, amb una editorial que, maleïts signes dels temps, prescindeix d'una col·lecció de textos filosòfics. Invocada l'Escola de Frankfurt, la crítica és moderna (ni postmoderna, cosa que s'ha acabat, ni tampoc nihilista) i d'aquesta manera s'exerceix per creure en el futur i construir-lo, com ara el del mateix cinema, encara que sembli increïble.