Les entranyes de l'infern nord-americà

Més llarga que la Segona Guerra Mundial i que el conflicte del Vietnam, la guerra de l'Iraq ha estat un escenari on els EUA s'hi han enfangat fins a les pestanyes. Un camp de batalla brut i dens que ha donat molt joc a la literatura bèl·lica, amb novel·les creades per militars reciclats en escriptors com Kevin Powers, que dibuixa un soldat tenallat pels records de combat a Los pájaros amarillos i l'estimulant recull de relats Nuevo destino, del marine Phil Klay, escrita com si un soldat portés una càmera al front i guanyadora del National Book Award. També Clint Eastwood es va inspirar en l'autobiografia d'un militar, Chris Kyle, per rodar El francotirador. Però cal haver anat a la guerra per escriure una novel·la bèl·lica? Sabem que no i en tenim una mostra amb La guerra de Billy Lynn, de Ben Fountain.

Quan és a punt d'estrenar-se'n al nostre país la versió cinematogràfica dirigida pel taiwanès Ang Lee, és oportú recomanar aquesta novel·la que trenca amb la convenció clàssica que hi ha dues maneres d'explicar una història: la divertida i la trista. La guerra de Billy Lynn és una sàtira corrosiva, divertida a estones, però també sòrdida i aspra, que en alguns moments frega l'esperpent.

Una novel·la bèl·lica sense herois escrita per un advocat que volia ser escriptor i que se n'ha sortit amb nota. Fountain es va entrenar amb la col·lecció de contes Breves encuentros con Che Guevara (2007) i ha fet el salt a la novel·la amb aquesta crítica mordaç sobre la guerra que narra un dia en la vida del soldat Billy Lynn, de 19 anys, i de set membres més de l'escamot Bravo, que en el marc del tour de la victòria han de desfilar a la final de la Superbowl que se celebra a l'estadi dels Cowboys de Dallas, al cor de l'Amèrica profunda, on els reben com a triomfadors després d'haver sobreviscut a una batalla àmpliament explicada pels mitjans de comunicació. Ells, però, no hi acaben d'entendre gaire res: semblen estabornits davant d'un espai que els acaba sent més estrany que el camp de batalla.

El contrast entre la percepció de la guerra per part dels seus compatriotes i el turment de Lynn, atrapat pels records del front i per la pèrdua del seu sergent en un tiroteig, donen volum i densitat a aquest relat escrit amb un somriure trist, fins i tot sarcàstic, que no ens explica la guerra ni s'ambienta a l'Iraq sinó que se centra en el conflicte intern de Lynn, que topa amb el patriotisme hipòcrita d'uns EUA amb el sentit crític diluït. Els civils no entenen què és la guerra. De vegades ni els veterans l'entenen. Perquè a banda dels homenatges als estadis, els nord-americans han preferit viure d'esquenes al conflicte iraquià.

Amb un llenguatge que volgudament es deixa lletres en les primeres pàgines del text per mostrar la dispersió amb què els soldats assimilen l'esdeveniment de Dallas, a mesura que avança, el relat va agafant un pols vigorós i s'omple de metàfores amb l'objectiu de compondre un retrat brutal de les entranyes de l'infern nord-americà que ha creat una generació perduda. Els joves soldats miren el món cansats, sense esperança ni futur, mentre Fountain ens va descobrint com aquests herois fugaços no són res més que una baula insignificant d'un discurs patriòtic primari, aliè als sentiments, els patiments i les inquietuds dels ciutadans.