L'entusiasme latent d'Homar

Valle-Inclán, el Manelic de Terra baixa i l'Spooner de Terra de ningú. Aquests van ser els puntals sobre què Lluís Homar va tornar als escenaris. El seu retorn és més calmat, relativitzant molt més la desconfiança de la seva etapa en la direcció del Lliure (en què va intentar mantenir la mateixa empremta que la de Fabià Puigserver) i la seva dèria per ser ben tractat (sempre ho atribueix a una sensació de buidor als dos anys d'edat, amb la seva mare recuperant-se d'una malaltia). Avui, Homar brilla agraïment per tot el que ha disfrutat i generositat per compartir el que ha anat aprenent. En aquesta inseguretat personal d'agradar (que li ha fet males passades) hi ha sempre unes ganes immenses d'aprendre, una dosi d'entusiasme en reserva, inesgotable. Com ara la que recitava el príncep Leonci. La novetat editorial Ara comença tot (Ara llibres) s'avança a la cridòria editorial de Sant Jordi i arriba quan fa pocs dies que Homar encarna, en els assajos, un Ricard III amb una ànima deforme.

L'actor i director reconeix que el llibre és subjectiu i espontani, que sempre serà diferent perquè l'ordre (prou cronològic) de la seva trajectòria (que ha reescrit amb l'impulsor del projecte, Jordi Portals) sempre recollirà matisos diferents. En realitat, com en una funció teatral, mai cap és igual. Homar fa un repàs del seu costat més íntim (des de la desconnexió amb els Lluïsos d'Horta on va debutar de ben menut als seus set germans o al distanciament que va prendre amb la gent del Lliure). La seva etapa en la televisió i els seus intents en el cinema (de què guarda entranyables records tot i tenir la consciència que no ha estat l'actor popular com el Quimet de la versió per a la tele de La plaça del Diamant o el Papageno de La flauta màgica) van curar la ferida en els desencontres al Lliure. Àlex Rigola li va proposar reincorporar-se amb un Cyrano. No es va atrevir a fer-ho. Ara, en canvi, planteja preparar una peça, amb un to molt popular (com el seu monòleg a quatre veus de Terra baixa que també ha començat a representar-lo per tot l'estat espanyol). Amb Xavier Albertí, Òscar Valsecchi, Lluc Castells i Pau Miró ha forjat un pinyol amb què torna a sentir-se a gust en el teatre. Vol compartir el que ha après, com va fer Puigserver en el generós Lliure de Gràcia. Vol obres que el comprometin. Però, si ha de triar, avui, mana l'equip amb què liderar un projecte sempre entusiasta i seductor.