Montse Frisach - barcelona
Valentín Roma (Ripollet, 1970) fa un any que dirigeix La Virreina Centre de la Imatge, que, recorda ell mateix, és el centre d’exposicions que programa art contemporani més antic de Barcelona. Després de l’episodi de censura que va provocar la seva marxa del Macba, amb Paul B. Preciado, com a conservador en cap del museu, Roma està satisfet del canvi de línia i de maneres de governança del centre que ara dirigeix. Pràcticament el seu primer aniversari com a director de La Virreina, que depèn de l’Icub municipal, ha coincidit amb la publicació de la seva primera novel·la, El enfermero de Lenin (Periférica), que ha estat molt ben acollida per públic i crítica.
Quin balanç fa d’aquest primer any a La Virreina?
Estic satisfet perquè hem aconseguit consolidar i perfeccionar alguns dels objectius que m’havia marcat en la meva arribada. El primer tenia a veure amb reforçar i construir una orientació i línies editorials recognoscibles i que passaven per un programa expositiu determinat. El segon era construir una gran estructura col·lectiva que es dediqués a la producció de subjectivitat i imaginari social, en la qual participen agents i col·lectius. Es tractava de construir una banda ampla d’institució de manera col·lectiva. I el tercer objectiu era que les nostres exposicions fossin exportables internacionalment i tot això està en marxa.
Vostè ja va dir en arribar que els programes públics, seminaris i programes d’investigació tindrien un paper crucial.
Sí, però això no vol dir que menystinguem les exposicions. De fet al llarg de la temporada hem sobreprogramat i tot a La Virreina... Però sí que és cert que La Virreina Lab, que ocupa la planta baixa del centre, ha esdevingut un espai estable de treball col·lectiu, des d’on es treballa en quatre àmbits dedicats a les topografies de la discrepància urbana, al patrimoni i ús de la cultura visual, al documental social participatiu i a les pràctiques d’aprenentatge comunitari. Cadascun d’aquests àmbits té un estructura i pressupost autogestionat i tothom està remunerat.
És com si assagéssiu maneres de gestió diferents a les més clàssiques i jeràrquiques, m’imagino.
Sí, però malgrat que l’autogestió coral és sempre complicada, el més significatiu és que s’ha consolidat tota una comunitat de gent que dota d’ideologia una institució pública. Estem intentant assajar el salt de la tirania de l’organigrama a la dificultat de l’organisme. En el nostre cas, el 70-80% dels nostres programes públics neixen d’aquí. I això permet que La Virreina pugui deixar de ser només una caixa d’exposicions. I no som els únics; cada cop hi ha més institucions culturals que assagen altres metodologies de treball.
Això vol dir que ha donat la volta a la institució donant més importància als programes públics que a les exposicions?
De cap manera. Hi ha un equilibri. Només cal donar una cop d’ull a la programació dels últims mesos. La d’Alexander Kluge va ser la seva exposició més important al món, una relectura de la qual es farà ara a la Kunstverein de Stuttgart; la de Copi la primera a l’Estat espanyol i que ara viatjarà a la Biblioteca Nacional de Buenos Aires; la de Tres, la seva primera antològica, i ara el 7 de juliol obrirem la de Paula Rego, que serà la seva primera gran exposició a Barcelona.
Havíeu programat una exposició d’August Sander amb la seva sèrie ‘Gent del segle XX’.
Sí, però necessitem més temps i l’hem ajornat. El que sí que puc anunciar és que a l’octubre exposarem sencer el projecte del fotògraf Patrick Faigenbaum sobre el barri de la Mina, que es va presentar parcialment a la mostra Com volem ser governats durant l’etapa de Borja-Villel al Macba. És una mostra en col·laboració amb el Museu d’Història de Barcelona.
La seva idea d’ampliar el concepte d’‘imatge’ que apareix en el nom de la institució no va ser gaire ben rebut per una part del sector de la fotografia. Què passarà en el futur amb la “imatge” a La Virreina?
Crec que no vaig ser ben entès. Em referia a ampliar l’exploració del concepte d’imatge, no que deixéssim de programar fotografia. De fet, per als pròxims dos anys tenim programades fins ara sis exposicions de fotografia. No només la fotografia no perdrà centralitat sinó que farem més molta més fotografia, amb mostres col·lectives de prospecció historiogràfica. És possible que quan acabi d’aquí sigui el director de La Virreina que més hagi treballat el context fotogràfic local. El que sí que és cert és que el primer any necessitàvem un moment d’exploració, s’havia de revisar la idea de l’adscripció de la imatge a un suport determinat. La imatge no és només una foto revelada, sinó també imatge en moviment, etc. Entenc que el sector tingui les seves ansietats però que estiguin tranquils.
Com s’ha d’inserir La Virreina en el context museístic barceloní?
Tenim una història dilatada, una situació geogràfica particular [en plena Rambla] i l’administració cultural de la ciutat en el mateix edifici. També tenim un espai que no té res a veure amb el tradicional cub blanc, cosa que és un repte i que a mi m’encanta. Parlar del mapa institucional de Barcelona és un àmbit dels polítics però hi ha un altre mapa amb altres interlocutors. Amb ells aprenem molt i estem sent sobrepassats cada dia pel nou entramat.