«Jo no sóc la ‘Barònica'!»

Hi ha gèneres complicats en el teatre, però, possiblement, el que més fracassos i més sonats ha acumulat és el thriller, el suspens. El cinema, amb la seva gran quantitat de recursos i un llenguatge que li és propici, ho té més fàcil que no pas el teatre, que disposa de dues vies possibles –o la combinació de les dues, que és el més habitual–, per intentar crear un clima de misteri, aquella sensació angoixant en el públic, que el manté en suspens: o juga amb l'estructura dramàtica –els darrers referents més potents són Javier Daulte, Rafael Spregelburd o, salvant les distàncies, el figuerenc Carles Mallol–, o ho fa amb la trama, a base de girs argumentals inesperats que van modificant les expectatives del públic. L'habitació de Verònica , d'Ira Levin, un thriller psicològic al qual no li cal recórrer a la fantasia, és d'aquesta segona espècie. El relat és lineal i l'objectiu és, a partir d'una situació concreta, anar desenvolupant un in crescendo, anar teixint una atmosfera d'intranquil·litat a base d'anar sorprenent el públic, sobretot, amb canvis d'identitat continus i inesperats dels protagonistes, amb enganys i jugant amb les aparences; construint situacions protagonitzades per personatges que tenen seriosos desequilibris mentals. Aquesta manera de fer requereix, d'entrada, versemblança, una qualitat de què han de disposar, per força, el text, que en disposa, i les interpretacions, que són figues d'un altre paner.

La història explica com Susan, una jove que s'assembla molt a una altra anomenada Verònica, morta anys enrere, és abordada en un restaurant per una parella que la convida a adoptar temporalment la identitat de la difunta per assossegar l'esperit de la germana de Verònica, Cecília, encara viva, però greument malalta, que creu que viu en el passat, quan Verònica encara vivia. El que és una bona acció, gairebé un entreteniment, esdevindrà un autèntic malson. No revelarem res més de la trama, no cal.

L'habitació de Verònica que vam poder veure dissabte, al Teatre Municipal, tenia dos problemes greus: el primer, el propi espai, i el segon, la molt deficient dicció de la protagonista, Sílvia Marty. L'habitació de Verònica és un espectacle que necessita un espai de mitjà o petit format per poder crear una atmosfera angoixant i claustrofòbica, del tot imprescindible, que dissabte al vespre, amb tres quartes parts de la platea del Municipal plenes, s'esfilagarsava en la immensitat obscura, tant de la caixa escènica com del pati de butaques, i condemnava a l'esterilitat els esforços dels intèrprets. L'altre inconvenient, una dicció molt deficient de la protagonista, Sílvia Marty, que va obviar absolutament el fet que un tret fonamental de la fonètica catalana és la vocal neutra. Potser a Barcelona no és un problema. Però aquí, sí. I greu. No és qüestió de ser primmirat, és que això resta tota credibilitat al seu personatge –i de rebot a la peça–, el qual, ja per si sol, és un dels dos més difícils de l'obra. L'altre és el de Mercè Montalà, que el resol amb brillantor, mentre que Lluís Soler, gat vell, porta el seu al camp de la correcció –sabent com té cura aquest actor de la dicció, no ens estranyaria que pateixi enormement en cada funció–, i Miquel Sitjar no passa de discret.

L'escenografia, preciosista, ben construïda, que representa l'habitació de la difunta i on es desenvolupa tota l'acció, es perd en la gran caixa escènica del Municipal, de la qual no n'ocupa ni una tercera part, mentre que la música es transforma en un recurs mal aprofitat, que no aporta res. Com els esgarips en dialecte xava de Sílvia Marty, la desesperada «Barònica».