“Pilotant el cotxe d’Alonso vaig tenir sensació de claustrofòbia”

Sí i molt content perquè ja anem per la segona edició, segons em diu l’editorial Fonoll.

Sento que tenia un deute amb l’audiència, perquè hi havia un retorn a les xarxes socials i pel carrer quan la gent et preguntava coses sobre els pilots, els famosos, els països, per anar a un gran premi,... Volia respondre a aquestes preguntes i curiositats que no s’expliquen per la televisió. També l’he escrit per satisfacció personal i pels meus fills, l’Arnau i l’Abril, i la meva dona, la Noemí, perquè sàpiguen per què els deixava tants dies.

Va ser fins al 2015, uns 200 dies l’any fora de casa i hem estat a tots els continents menys a l’Àfrica, que em queda pendent.

Mentiria si digués que no, però també és veritat que he estat 11 vegades a Austràlia i només he vist un cangur. Teníem molta feina en pocs dies, però quan un circuit entrava a la Fórmula 1 aprofitàvem per fer un reportatge del país i a vegades esperant el vol de tornada també teníem temps de fer alguna visita.

Sempre m’ha agradat que els narradors, sobretot els d’esports, tinguin una marca pròpia, un segell que quan la gent l’escolta identifica el periodista i l’esport. Se’m va acudir aquesta expressió per descriure una situació que feia canviar una cursa o, fins i tot, un campionat, com un avançament espectacular o un accident. I ara tenia clar que seria el títol del llibre.

Acabava d’aterrar a esports, ja que els feia falta gent per al 3/24 i va ser l’aleshores cap d’esports, el Pere Escobar, qui em va oferir entrar a l’equip perquè volien algú jove per donar un aire nou a les retransmissions. Jo no sabia res de la Fórmula 1, però els vaig dir que si feia falta l’endemà sabria la talla de calçotets dels pilots.

Els vaig dir, als caps, que em casava i resulta que la data coincidia amb el Gran Premi de França. Acabava de començar i no era qüestió d’anar canviant l’equip. La Noemí ho va entendre i vam canviar de dia.

Soc d’Aitona i la primera feina va ser al grup Segre, col·laborant al diari, però sobretot fent el peu de gespa a les retransmissions de la Unió Esportiva Lleida, que el Jordi Guardiola feia a Segre Ràdio. I, per cert, ara em fa molta il·lusió tornar a fer una retransmissió del Lleida. Serà per TV3 aquest diumenge.

De sempre, i la Fórmula 1 ha estat un accident... d’11 anys!

La veritat és que com a periodista em sento menys realitzat. A la Fórmula 1 cada temporada parlàvem amb tots els pilots. També és veritat que a la F1 manen els patrocinadors i aquests obliguen a unes hores de pantalla, a entrevistes i a la promoció externa. Al futbol i al Barça, en dos anys només he pogut fer una sola entrevista, cara a cara, amb Sergi Roberto. Al futbol manen els jugadors i una piulada els dona més projecció que unes declaracions. Els clubs també prioritzen els seus propis mitjans. Ara bé, en l’àmbit familiar hi he sortit guanyant, perquè viatjo menys.

Va ser el 2008 al circuit francès Paul Ricard. En un acte promocional ens van deixar pilotar un Renault amb què Fernando Alonso va guanyar el campionat del 2005. Vam haver de passar una revisió mèdica, unes proves i fer unes voltes prèvies amb un vehicle de F2, on em van renyar per haver corregut massa. Al final vaig pilotar el monoplaça.

Sensació de claustrofòbia. Vas gairebé estirat i tenia l’obsessió de no calar el cotxe, cosa que no va passar. I vaig arribar als 190 quilòmetres per hora, tot i que em pensava que anava a 280.

El Mark Webber i Daniel Ricciardo són grans persones. No tenien mai un no per a ningú i et saludaven sempre. Amb Pedro Martínez de la Rosa i Marc Gené també he tingut una gran relació. Han estat uns mestres. I em sap greu per la seva situació actual, però el més difícil de relacionar-se i el més prepotent era Michael Schumacher.

Serà difícil competir. Haurem d’informar d’alguns esports amb què ens arribi d’agències i resums i reinventar-nos. I potser potenciar l’esport català.