Dansa veïna

Avui s’acaba la Quinzena de la Dansa Metropolitana. Si ja vam parlar de l’espectacle d’Inauguració, d’Origami, d’Under9 i de Lo.li.ta/La mort en la crònica d’arrencada, just és dedicar-li una altra mirada crítica al cicle que ha incorporat tot tipus de danses i teatres de l’àrea metropolitana. La dansa és veïna i, puntualment, viatja en metro.

‘Danse étoffée...’

a Danse étoffée... sur musique déguisée és la proposta familiar de Thomas Hauert amb la seva companyia Zoo. El que per al públic adult és un personatge fosc, angoixant, amb una música dodecafònica, per a la canalla és un joc, una diversió. I més quan aconsegueix desempallegar-se de la lona que el cobria i apareix un personatge excèntric. El moviment combina amb una música estranya, difícil, que inquieta i sorprèn a parts iguals. El moviment és precari. Tot i això, es genera una certa empatia amb el ballarí quan s’allibera i aconsegueix respirar. I somriure. El quadre, altament intrigant, té un cert toc brossià i mironià, mironià per les formes i brossià per la seva obsessió de fer casar la música (atzarosa, de Mestres Quadreny) amb la imatge abstracta. La investigació és en l’equilibri dels elements volàtils. Perquè mantenen un equilibri, flotant, gràcies a la combinació d’heli i oxigen. I quan es peta un, s’allibera l’altre. En aquesta espontaneïtat i en els quadres que es van confeccionant amb aquests elements coloristes. És la base de la dramatúrgia. L’escultura-personatge s’acaba transformant en una mena d’ameba amorfa que endrapa tot el que troba i expulsa tot allò que no li convé. Un moviment coreogràfic molt plàstic però que li falta construir dispositius i ritmes per atrapar l’atenció de l’espectador.

‘Sacra’

a OtraDanza presenta una coreografia per a sis ballarins amb un dispositiu complex i intel·ligent que parteix d’un tema evocador (com el ritual, la sacralitat). La peça mostra un treball molt variat, amb una il·luminació que multiplica les capacitats del moviment, que dona petits flaixos del que poden ser retrats d’una vida. Des que l’ADN construeix la primera escala de vida possible (intrigant aquest moviment sinuós amb les mans enganxades a la cintura) fins a una mort inesperada, just després del moment de major lluïment. L’epíleg és desassossegador amb l’aparició d’animals carronyaires. La metàfora és, potser, una de les alertes dramatúrgiques de l’obra.

La coralitat domina l’escena. No hi ha però una dansa que es pugui donar per folklòrica, popular o de ritual fins a l’esclat de la festa, en què també hi entra l’espectacularitat de l’acrobàcia urbana. Sobta la capacitat del muntatge en què les escenes poden quedar partides de cop per una transició, sovint, que torna a volum i moviment zero i, tot i així, no decau l’interès del públic. Sí que és cert que alguns quadres s’allargassen, però raonava la coreògrafa i ànima dOtraDanza, Asun Noales, que és imprescindible perquè en els instants d’improvisació han d’escoltar-se per comprovar que la rotació està tancada. Això els dóna una connexió molt fèrtil entre els intèrprets que comparteixen l’escena: És una peça molt ballada, de llargs desplaçaments, amb molta fisicalitat, tot i que hi hagi poc contacte entre ells en la majoria dels quadres. En aquest sentit, recorden la força i intensitat de Hofesh Scheckter (Sun, per exemple). I, puntualment, hi ha algú que s’arrauleix a un racó, dret, d’esquenes, com pregant, qui sap si allunyant-se de la comunitat o revivint el quadre que es desenvolupa, amb brillantor, a l’escenari. Potser és el ressò de la màxima de Maria Zambrano que ha estat inspiració per a Sacra: “L’home és l’ésser que pateix la seva pròpia transcendència.”

‘(Sweet) (bitter) + Pulse Constellations’

a Del dolç a l’amarg s’ha d’insinuar tota una geografia gustativa. El solo de Thomas Hauert manté una certa intriga amb un espai buit pràcticament i uns llums de colors blaus i vermells (i un focus que projecta tonalitats de verd a una de les parets laterals blanques). De seguida s’entén el codi, el joc, en què el ballarí decideix trencar cada fragment quan pensa que ja l’ha abastat la potència amb un estil concret de moviment (avisa el tècnic marcant “temps”) i aquest canvia de pista de so. La peça és una oportunitat per veure l’àmplia gamma de moviments que pot ensenyar Hauert, preferentment en posició vertical i canviant-se capriciosament (o no) de vestuari. És un cos que hipnotitza amb un moviment intens i que no permet buidor. Fins i tot les pauses tenen una certa densitat. Cal entrar al ritme de la proposta i no buscar-hi matisos gustatius, només deixar-se admirar per la força en el moviment de les escenes. Predominen els moviments arrodonits, preciosos, de matís, gens abruptes. Pulse Constellations, de Gabriel Schenker, juga al primer pla. D’entrada, juga amb llum de sala i una pista de so que no es fragmenta. El mèrit és la capacitat de comptar del ballarí en les seves dinàmiques de repetició que aconsegueix quadrar al mil·límetre amb una partitura enrevessada i reiterativa, tot i que amb un ritme constant. Els dos treballs contrasten amb el joc de la il·luminació. Però coincideixen amb el seu gust per presentar un treball de virtuosisme (sigui en la qualitat i diversitat de moviments) com en la concentració i fisicitat de la coreografia. Domina i brilla com s’exposa, amb coherència cadascú amb el seu dispositiu, però es troba a faltar el què es mou o el per què es planteja aquells quadres. Certament, el treball de la companyia Zoo es construeix gràcies a les complicitats dels artistes amb Hauert. Però aquesta generositat a la sala d’assaig no traspassa en l’escenari, i és una llàstima perquè ajudaria a connectar-hi millor. I a fer-la, sense deixar el seu gust per la matemàtica racional i la plasticitat abstracta, més accessible a un major segment de públic.

‘Pinocchio’

a Feia anys que els del SaT! volien convidar la companyia britànica Jasmin Vardimon Company. Ara han trobat l’oportunitat amb la Quinzena de la dansa metropolitana. L’eufòria al final de la funció i el silenci durant l’hora i mitja de durada diu molt de l’atenció que va aconseguir la companyia entre adults i canalla. Un exercici notable tenint en compte que parteix de la dansa i, molt puntualment, algunes rèpliques (en anglès!). Pinotxo és un conte fosc i estrany que Disney ha ensucrat excessivament. La mirada de la companyia britànica recupera l’aspror de l’original: un mon fantàstic ple d’ombres, pors i malsons que acaba amb una insòlita redempció final. Certament, el quadre plantejat, cantellut, permet evolucionar-lo cap a precioses i imaginatives coreografies. Amb un gust per fer volar els elements, donar-los aquell aire que necessita la fantasia. Tot i que l’estètica és diferent hi ha moltes similituds amb el Golem de la també britànics 1927 (en aquella ocasió amb un ús espectacular de l’audiovisual, sempre en clau de màquines rudimentàries de l’embrió de la revolució industrial). En aquest Pinocchio els artefactes de Geppetto els construeixen els mateixos ballarins, prenent forma de joguina autòmat. Un notable exercici que atrapa però que, tot i l’espectacularitat, no arriba a commoure. Tot i les escenes cruels de bullying, o l’abús constant del dissortat personatge incapaç d’entendre res el que li passa. Potser perquè tothom ja se sap la història. Potser perquè els quadres apareixen un punt descabdellats, sense una evolució lògica i entenedora. O potser perquè si s’insisteix molt la relació amb els dos lladres, queda molt poc desenvolupat l’amor de Gepeto cap al seu Pintoxo. Però cal aplaudir el desplegament imaginatiu per traslladar les escenes fosques i ambigües del conte en una mirada que intenta clarificar-ho.