“El premi és ser lliure”

Vaig néixer el 1929. A partir del franquisme vaig deixar d’entendre moltes coses. Estava perdut. Necessitava trobar una manera per identificar-me: saber qui era jo i què podia fer en aquella situació anòmala. Vaig començar a estudiar magisteri, perquè era de franc (la meva dona era mestra i el meu pare, el director de l’escola dels nois). Només tenia una idea clara i no semblava correspondre amb els estudis actuals. Vaig agafar tots els programes de carrera i els vaig posar nota. La conclusió va ser que necessitava ser al més lliure possible. Així és com vaig anar a parar a la Massana. Però llavors van traslladar la mare a Cuenca i el pare a León, com a càstig. Ella va ser molt valenta. Es va plantar al ministeri i va fer vaga. Al final, la van atendre i li van prometre que tots dos tornarien al Masnou. Vam trigar sis mesos. Jo volia seguir amb l’art. No volia tornar a la Massana perquè quan feia ceràmica mai controlava els colors. quan passaven pel forn sempre canviaven.

Em trobava a Itàlia i Joan Anton Codina em va convidar a fer l’escenografia d’un espectacle [Balades del clam i la fam, de Xavier Fàbregas, 1968]. La vaig fer amb el meu germà Jordi per a un muntatge que es feia a la Cúpula del Coliseum, a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual. Des de llavors, he combinat teatre i pintura. Sempre he fet el que he volgut jo, tot i que m’hagi portat dificultats.

Quan vaig fer Mozartnu a Saragossa (1968) van venir els GEO! Aquesta producció, però, ens va donar moltes alegries, com per exemple que la vam anar a representar a Nova York.

És l’única peça que he continuat. Vaig ajuntar els cossos envellits dels ballarins del 1986 amb els joves. Ara estic preparant una tercera versió: a aquestes dues parelles hi vull posar una tercera de minusvàlids. Tots els altres espectacles els dono per acabats, un cop acabada la producció.

El premi, abans de res, és ser lliure, poder-me expressar. Ho celebro perquè he estat ben acceptat per la gent i això és el que em satisfà. Estic molt content que els crítics ara reconeguin la meva feina. Ells sempre han vingut a les meves estrenes i els he deixat dir el que vulguin. Ells també han de ser lliures de dir el que vulguin; això és el que més admiro. Ser crític és molt difícil.

Volia fer una obra que critiqués l’evolució humana. Vaig pensar en una Venus. I em va venir de sobte la Venus de Willendorf. Volia que una dona del paleolític, de fa més de 20.000 anys, veiés què havia fet l’home i després decidir tornar al seu poblat.

Jo ho seguiria fent. Als 88 anys, ja és difícil que em posin a la presó. Pensa que jo he fet Mozartnu a l’altar de León! Es pot fer tot amb respecte per la persona despullada. Un nu, d’entrada, impressiona, però després ni te’n recordes. I això que a Adam i Eva passaven pel mig del públic.

No la toco de la manera convencional, en tot cas. Ara estic preparant un muntatge en què denuncio per què les dones cobren menys que els homes. No ho he entès mai. Si tot va bé, l’estrenarem l’any vinent a La Seca.