El pati del darrere

Fruit d’una necessitat vital. Així és com es podria definir la propera coproducció entre la Sala Beckett i el Grec Festival. Clàudia Cedó, autora resident d’aquesta temporada a la Sala Beckett, necessitava canalitzar el dolor per la pèrdua d’un embaràs, que ja estava en el cinquè mes de gestació, a través del teatre. Toni Casares, director de la Sala Beckett, va acceptar el repte. Sergi Belbel va accedir a dirigir-ho (tot i que el text encara estava inacabat). Una gossa en un descampat permet destil·lar el dolor d’una mare primerenca i aconseguir que la peça s’acomiadi amb un ball. L’obra s’estrena aquest divendres i estarà fins al 29 de juliol en cartell. Promet aixecar passions, de manera similar a Llibert, en què Gemma Brió i Norbert Martínez explicaven la seva experiència personal quan van viure la mort del seu nadó al cap de pocs dies de néixer. Amb un final magnèticament alliberador.

En l’obra –Cedó és psicòloga i impulsora d’Escenaris Especials, en què treballa amb persones en risc d’exclusió social–, la protagonista té una segona veu, la de la consciència, que l’adverteix dels perills i de les pors. El director Sergi Belbel (torna a fer una direcció d’un autor novell, després del Sàpiens de Roc Esquius) ha proposat un joc a les dues actrius que fan de Júlia i Júlia 2: Vicky Luengo i María Rodríguez. Les dues actrius s’aniran alternant el paper. Al seu costat, Pep Ambròs interpreta el rol del marit que procura acompanyar-la, després de dos anys sense fer teatre a Catalunya (Estació Tèrminus i Panorama des del pont van ser els seus últims treballs). Anna Barrachina fa els papers de les dones que demanen a la protagonista que no s’enfonsi, que tindrà més oportunitats. Queralt Casasayas es desdobla en les infermeres, l’amiga i la germana. Xavi Ricart, finalment, també fa una pila de personatges, entre els quals destaca un director de teatre en una peça en què es tracta el mateix tema. Ell vol saber “quin sentit té aquest fet en la vida”. La mateixa Cedó admet que ha escrit aquesta peça per poder-se distanciar del seu drama íntim i poder-ne treure algun element per aprendre’n.

Toni Casares sempre diu que la dramatúrgia contemporània ha de ser capaç de fer teatre de les reunions de les comunitats de veïns. Trobar el conflicte en el dia a dia. Aquest és un cas paradigmàtic, perquè parla d’un tema del qual tothom té referències, però hi ha molt pocs dramaturgs que s’hagin atrevit a afrontar-lo. “Cedó és una valenta”, confirma Casasayas. Gemma Brió va enviar un missatge a Belbel en què celebrava que aparegués una altra peça en què es recuperés aquest tema que ella havia començat a abordar des del dolor més íntim. El descampat, aquell pati del darrere que pot evocar Koltès, és l’espai vulnerable i íntim de tothom.