Crònica
música
Kiss, mascletada al Rock Fest
Inimaginable, fa una dècada, veure Kiss i Scorpions actuar periòdicament a Catalunya i inconcebible, també, que a Barcelona, ciutat d’un festival tan entregat a les noves tendències com el Sónar i un altre tan rabiosament cool com el Primavera Sound, hi hagués espai per al Rock Fest, un festival de rock dur i heavy metal aliè a qualsevol anhel de modernor. El Rock Fest, en la seva cinquena edició al parc de Can Zam de Santa Coloma de Gramenet, va reunir, des de dijous i fins dissabte, més de 20.000 espectadors diaris i, per a l’any vinent, ja ha anunciat una edició de quatre dies en lloc de tres.
Kiss, principals protagonistes de la jornada de dissabte, havien visitat Catalunya el 1983 (sense maquillatge, una decisió tan dolorosa per als seus fans com ho va ser per als de Bob Dylan que aquest, l’any 1966, deixés enrere el folk), el 1997 (en el marc d’una efímera reunió del quartet original), el 2010 i el 2015 (en un format, ja, de parc d’atraccions per a tota la família).
Aquesta vegada a Santa Coloma, i en el marc d’una gira de cinc únic concerts a l’Estat i Portugal, Kiss van manegar-se-les per suplir les cada vegada més minses facultats vocals de Paul Stanley amb un desplegament generós en pirotècnia (cadascuna de les dinou cançons van anar acompanyades de les seves respectives mascletades) i números propis d’una tira de còmic com ara el de Gene Simmons bavejant sang mentre cantava (una mica millor que el seu soci) God of thunder o el de Stanley viatjant en tirolina per sobre les clepses del seu públic a ritme de Psycho circus. Un espectacle, doncs, en què la veterana banda va tornar a centrar la seva aposta en l’aspecte visual però en què es va escoltar un repertori força sensat: inici poderós amb Deuce, Shout it loud i I was made for lovin’ you; recuperació de temes poc o gens habituals com ara Firehouse i Flaming youth, i cançons no cenyides a la seva producció més clàssica –I love it loud, Lick it up, War machine, Say yeah. Al costat de Simmons (que va tornar a exhibir la seva llargaruda llengua) i Stanley (que, podent emprar la poca veu que li queda per cantar Love gun com Déu mana, prefereix malgastar-la parlant a crits al públic), Eric Singer (bateria) i Tommy Thayer (guitarra) van mantenir el nervi de l’actuació. Les imitacions, nota a nota i gest a gest, que van fer del Black diamond de Peter Criss i el Shock me d’Ace Frehley (els músics a qui fa uns anys van substituir), tanmateix, van tornar a generar un curtcircuit en aquesta organitzada i apassionada unió de fans anomenada Kiss Army.
Els alemanys Scorpions –que el Rock Fest ja va recuperar, després d’un temps d’absència, en la seva edició del 2015– van mostrar-se, per la seva part, encertats i amb ganes d’agradar. Amb Klaus Meine, el cantant, envalentint-se a mesura que corria el rellotge, van guanyar-se del primer a l’últim visitant del Rock Fest amb superbalades com ara Wind of change i Still loving you, perdigonades hard-rock com ara Big city nights i Rock you like a hurricane i una versió de l’Overkill dels Motörhead durant què es van projectar imatges del seu líder, el difunt Lemmy Kilmister, i s’hi va sumar qui va ser el seu guitarrista, Phil Campbell, en funcions d’il·lustre convidat.