Barcelona recupera més art

El vanitós industrial Julio Muñoz Ramonet va llegar la seva col·lecció d’art a la ciutat de Barcelona per ser recordat sempre més com un home poderós que va posseir tot el que d’altres només podien somiar. Però després de més de dues dècades de litigi amb les seves filles, l’únic que ha aconseguit arreplegar l’Ajuntament són obres d’un valor tan escàs que donen una imatge ben diferent de la que anhelava donar aquest controvertit personatge. Mentre les seves descendents continuen retenint les peces més preuades, a l’hipotètic futur museu Muñoz Ramonet només que hi ingressen peces de segona i de tercera categoria. L’estiu passat va ser una excepció, amb l’arribada d’un Goya i d’un Greco. Però aquest, d’estiu, la realitat s’ha tornat a imposar.

Les quatre germanes Muñoz Vilallonga van entregar ahir al matí a la fundació municipal que du el nom del seu pare dotze obres d’art del disputat llegat. D’obra mestra, ni una. La majoria, d’un interès discutible. N’haurien d’haver lliurat divuit, de peces, però a última hora es van negar a desprendre’s de sis. I és que es van aprofitar d’un error del secretari judicial, que no va llistar bé el conjunt reclamat. Semblava que l’equivocació es podria reparar els pròxims dies. Si més no, l’acord entre les dues parts enfrontades hi era. Però l’estil Muñoz segueix sempre el mateix patró: ara diuen blat, ara diuen ordi. Tot aquest cas està maleït de principi a fi.

La capacitat de maniobrar de les filles de l’industrial per evitar a tota costa que es compleixi la voluntat del seu pare és inesgotable. Però la justícia cada cop les té més collades. Amb aquestes divuit pintures ja no podien continuar jugant més al gat i la rata. Només tenien dues opcions: donar-les voluntàriament o esperar que la policia les traslladés per la força. S’han decantat per la primera. En part. Dilluns mateix els advocats de la fundació activaran l’enèsima demanda de les sis peces que falten, que tampoc són cap gran cosa. “Es burlen i menyspreen els barcelonins; és un saqueig continuat del patrimoni històric i cultural de la ciutat”, va exclamar ahir el tinent d’alcalde Jaume Asens.

Malgrat el seu enuig, compartit per tants que fa anys que lluiten per a la devolució completa de la col·lecció, Asens va llançar un missatge clar a la família: “Per molta posició social que tingui, no impedirà que l’Ajuntament emprengui accions legals.” Asens es va referir concretament a la filla més coneguda i reconeguda, Isabel Muñoz, Premio Nacional de Fotografía.

El polèmic magnat va morir a Suïssa el 1991 i la guerra per la seva col·lecció d’art va començar quatre anys després, quan l’Ajuntament va descobrir (tard, sí, d’aquí els problemes) que l’havia heretat junt amb el seu palauet del carrer Muntaner. Tot i que el Tribunal Suprem va sentenciar el 2012 que tots aquests béns són de propietat pública, les hereves no han parat de tramar estratègies per obstruir la justícia i mai no els han tremolat les mans quan ha tocat desobeir.

No sempre s’han pogut sortir amb la seva. L’estiu del 2013 van donar les claus de la mansió, dins de la qual només van deixar rampoines, i l’estiu de l’any passat, L’aparició de la Mare de Déu del Pilar, de Goya, i L’Anunciació, del Greco, que des del gener s’exposen en la nova presentació de les sales de Renaixement i barroc del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC).

El fons de quadres en la seva major part menors que ara s’ha recuperat es trobava a la casa d’estiueig de la família de Sant Andreu de Llavaneres. Muñoz Ramonet va comprar aquesta finca del Maresme, coneguda com Ca l’Isard, el 1951. Les seves set hectàrees de terreny i les múltiples construccions que s’hi alcen donen fe de la grandesa amb la qual sempre va viure. Els inventaris són confusos, però el consistori barceloní té constància que a les estances d’aquesta espectacular torre hi ha, o hi havia, quatre pintures més. El magistrat encara no ha donat l’ordre del seu trasllat.

Les dotze obres van arribar pels volts de les onze del matí. La recepció es va fer al palauet del carrer Muntaner, que és la seu de la fundació. Un cop desembalades, es va veure tot d’una que no hi havia massa res per presumir. Del que més, un parell de retrats d’Antoni Caba i de Franz Xaver Winterhalter; una Mare de Déu orant del segle XV d’escola valenciana i una Consagració de sant Agustí del segle XVI d’autor desconegut. Totes quatre, originàries de la col·lecció que Ròmul Bosch Catarineu va aplegar abans de la guerra i que Muñoz Ramonet es va fer seva de manera fosca els primers temps de la dictadura, a l’empar de la qual va fer els seus tèrbols negocis.

La resta d’obres que van arribar ahir són quadres atribuïts a Daniel Schultz, Joshua Reynolds i Alonso Cano; un petit oli de Balthasar Paul Ommeganck; un retrat d’un nen d’autor anònim de principi del segle XVII; el fragment (un Calvari) d’un tríptic anònim dels segles XV o XVI; el retrat d’una dama de Baron Gérard en molt mal estat (té un tall de dalt a baix) i, el més anecdòtic de tots, una pintura del casament de Muñoz Ramonet que aquest va encarregar a un dels seus artistes de capçalera, Ernest Santasusagna.

Totes dotze van ser transportades ahir mateix al MNAC per tal que els seus especialistes les examinin a fons per, entre altres coses, confirmar la seva autenticitat. Els responsables del museu de referència de l’art català hauran de decidir si tenen prou consistència per ser incorporades a la seva exposició permanent o si el seu destí seran les reserves, en espera que es defineixi el projecte museogràfic del palauet del carrer Muntaner.

Queda molt per tornar. Queda tot, o gairebé tot, el bo i millor per tornar. Just després de la mort de l’industrial, les Muñoz Vilallonga es van emportar en aparatosos tràilers els tresors de la col·lecció a les seves residències de Madrid, i allà les continuen amagant, si és que no se les han venut il·legalment. Són més de 350 quadres que aquests sí que farien caure d’esquena.

La possibilitat que les germanes se n’hagin deslliurat és ben real. Tant, que el jutge ja ha mobilitzat els pèrits per calcular els diners amb els quals l’Ajuntament haurà de ser compensat.

El museu que Muñoz Ramonet s’havia imaginat per transcendir com un gran col·leccionista va pel camí de ser un museuet mediocre.