Malgrat que Joan Manuel Serrat acaba de fer 75 anys i que les condicions vocals no sempre el respecten, a l’Auditori del Fòrum va fer un concert antològic extraordinari. Venia a celebrar el 47è aniversari del seu cèlebre disc Mediterráneo, que, tal com va recordar, va escriure a Calella de Palafrugell el 1971. Acompanyat d’una banda liderada pels seus inseparables Ricard Miralles i Josep Mas Kitflus, els deu temes del disc van aparèixer enmig d’un flash-back del tema capità de l’àlbum. Totes van sonar com a noves, des de Que va ser de mi a Vencidos, passant pel tendre retrat d’Albert Puig Palau, que el músic va recordar a la seva manera, desmanegada i entranyable. No les teníem totes perquè a Joan Manuel no li entraven totes les notes i no va anar amb un parell o tres de coristes, com utilitzava Leonard Cohen. El concert, força inspirat, va anar de menys a més i l’afonia va desaparèixer davant del gran fons d’armari del cantautor barceloní. Serrat és una bèstia d’escenari i va anar encoratjant-se per assumir una segona part del concert de forma pletòrica. La metralladora d’èxits dels anys seixanta, setanta i vuitanta va ser imparable: Cançó de matinada, És quan dormo que hi veig clar, Para la libertad, Pare... Podria haver estat tota la nit només desenterrant poemes i cançons de la quantitat de discos superbs que va fer des de gairebé l’adolescència. Per exemple, poemes com Temps eren temps, on és capaç de fer rimar mots en català i en castellà amb una davantera de Kubala: un fenomen! Serrat va estudiar tant la poesia contemporània que els seus discos sobre Salvat-Papasseit, Machado i Hernández són memorables. Dimarts va recuperar temes de León Felipe, J.V. Foix, dos de Miguel Hernández i l’homenatge a Antonio Machado ja en el tram final del concert. El Noi del Poble Sec va arribar gairebé a les dues hores i mitja de recital, amb uns músics com els teclistes esmentats, a més del guitarrista David Palau, el bateria Vicente Climent, el baixista Tomàs Merlo i la jove viola Uixi Amargós. Quan semblava que la sessió arribava a les dues hores, la banda va decidir, davant d’un auditori ple a vessar, incorporar temes com Me’n vaig a peu, Sería fantástico, Cançó de bressol i el Cantares machadià, més actual que mai. Totes les idees i el lirisme contingut que tenen aquestes interpretacions recuperen l’imaginari popular, el desastre de la guerra, la repressió i l’amor per la seva mare aragonesa amb la incomparable “Por la mañana rocío, al mediodía calor, por la tarde los mosquitos: no quiero ser labrador”. Tot i que no les tenia totes mentre viatjava cap al Fòrum, el concert de Serrat –que podria haver repetit amb la base d’altres àlbums i altres temes com a mínim deu vegades– ens va fascinar. Pocs casos hi ha al país d’una trajectòria tan llarga i amb moments tan lúcids. Serrat és un orgull per a la cultura del nostre país: ha sabut fer populars grans noms de la poesia i incorporar tot el pòsit a les seves lletres. Venint, a més, d’una barriada popular en uns anys de misèria. Irrepetible!