Molt més que l’impressor de Dau al Set

Antoni Tàpies es va quedar a gust tractant-lo despectivament com “l’impressor” de Dau al Set. I no va ser l’únic que, dins i fora del grup, es va resistir a donar-li prou categoria d’artista. Però el cert és que Joan Josep Tharrats (Girona, 1918-Barcelona, 2001) no va ser només l’home que va aportar la impremta a la mítica revista que durant els anys més grisos de la postguerra va mantenir la flama de l’avantguarda encesa (junt amb Tàpies i Tharrats, que era el més gran de tots, s’hi van aplegar Joan Brossa, Modest Cuixart, Joan Ponç, Juan Eduardo Cirlot i Arnau Puig, l’únic viu de la colla).

La va imprimir, sí, però també la va maquetar, la va dissenyar i, inclús, la va distribuir. “Li va donar forma”, etziba Ricard Mas, comissari de l’exposició Univers Tharrats (fins al 3 de març), que ha organitzat la Fundació Tharrats d’Art Gràfic de Pineda de Mar en el centenari del seu naixement.

Tàpies, el més cèlebre del moviment, acabaria renegant de tota aquesta etapa, amb sonades baralles amb alguns dels seus membres incloses. A Tharrats el tenia per poca cosa, però el cas és que va ser el primer que li va escriure un llibre, el 1950. I aquesta, la d’escriptor i investigador d’art, és una de les moltes facetes seves que s’han desatès i que ara, per primer cop, conflueixen en aquesta mostra, 25 anys després de l’última antològica que se li va fer, al Palau Robert, exclusivament dedicada a la seva carrera pictòrica. L’impressor de Dau al Set també va ser “un gran tractadista d’art. El seu paper en la difusió de la cultura d’avantguarda va ser molt rellevant”, subratlla Mas.

El primer número de Dau al Set es va publicar el 1948. Va ser breu: el 1952 el grup es va desfer, però Tharrats va continuar editant la revista en solitari fins al 1956. Durant aquells anys es va involucrar en altres iniciatives que defensaven la modernitat perduda, com el Club 49. “Tharrats va fer societat civil”, reivindica el comissari. I mai amb un punt de vista local. “Sempre va tenir una perspectiva internacional: el Moma de Nova York rebia al moment tots els exemplars de Dau al Set, amb una anotació: que era la millor revista d’art d’Europa.”

Com a pintor, “el menys valorat del grup”, també queden coses a dir. De pintar se’n va fer un fart sobretot a partir dels anys seixanta, quan va aparcar totes les seves altres ocupacions creatives, que no eren poques: joies (de fort perfum gaudinià, una de les seves debilitats), cartells, portades de llibres, anuncis publicitaris... En la mostra es pot veure una fotografia del 1961 d’ell al costat de Tàpies i Saura. Aquell any tots tres van exposar individualment a Nova York. Dalí els va muntar una recepció amb tota mena de luxes a la ciutat dels gratacels. “Dalí els va ajudar, a Tàpies i a Tharrats, i això no s’acostuma a dir”, precisa Mas.

Va ser justament perseguint Dalí o, millor dit, les seves obres que només havia vist fins llavors reproduïdes, que Tharrats va començar a passar llargues temporades a Cadaqués a partir del 1956. Aquí es va integrar de seguida en els cercles de l’avantguarda internacional que es movien al voltant del galerista Lanfranco Bombelli. Amb alguns, com Marcel Duchamp, es van fer íntims.

Mas ha fet una selecció de 25 de les seves pintures, procedents de diverses col·leccions, entre les quals no hi manquen les maculatures, la tècnica més personal que va gestar amb l’ajut precisament de la seva impremta, una Boston que en realitat havia comprat el seu pare, fabricant de rajoles hidràuliques que es desvivia per escriure poesia. Tharrats fill la va heretar i la va convertir en la seva eina de creativitat fonamental, fins que la va donar al Museu del Disseny. Aquesta institució la va dipositar a la sala temàtica d’arts gràfiques de la Diputació de Lleida, però mai s’ha exposat al públic. Ara, a Pineda, la petita màquina que va engendrar Dau al Set i tantes altres aventures de Tharrats, sempre a mig camí de la literatura i de l’art, s’imposa en una de les sales.

Un Tharrats ocult

Als Estats Units, com al Canadà i al nord d’Europa, la pintura de Tharrats va tenir èxit. Exposava i venia. “Hi ha un Tharrats ocult en aquests països. A tots els museus hi va deixar una obra. És un projecte pendent fer-ne recerca per tenir una visió més àmplia del catàleg de les seves obres”, indica Mas. De fils per estirar de l’univers Tharrats en queden uns quants. Per exemple, en el seu arxiu, atapeït de correspondència, que custodia el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba). “El dia que algú s’hi posi sortirà de tot.” Un llegat que encara hauria pogut ser més complet. Mas explica que una de les seves dèries era comprar publicacions als Encants i al mercat de Sant Antoni amb la idea de fer “el millor arxiu d’imatges d’art del món”. Va arribar a tenir una col·lecció de 600 àlbums, cada un dels quals centrat en un tema iconogràfic. “Però ningú la va voler i bona part dels volums van acabar a la brossa”, lamenta.

La relació amb la localitat del Maresme va ser sobtada. Es va iniciar als anys vuitanta amb una exposició que va derivar en la proposta que li va fer l’Ajuntament d’obrir una fundació. Tharrats va agrair el gest fent donació de 1.200 obres del seu fons d’art gràfic, de les quals 500 duen la seva signatura i la resta són d’altres artistes amics que va col·leccionar, primeres espases com el mateix Duchamp, Hamilton o Lucio Fontana. Un espai d’art que, com tants d’altres d’ubicats fora de Barcelona, la gran majoria de catalans desconeix.