Fins ara, Julio Manrique havia aparegut a la Biblioteca de Catalunya d’actor, des d’aquell Hamlet (2009), dirigit per Oriol Broggi. A partir del 14 de febrer, estrenarà la seva primera direcció a la Biblioteca: La reina de la bellesa de Leenane. El motor d’aquest drama rural, d’un jove Martin McDonagh, és la rancúnia, avança el director. Els personatges tràgics senten la contradicció de voler fugir d’un paisatge, emboirat i amb tempestes contínues, que a la vegada, s’estimen. I les dependències d’aquests personatges perdedors els condueix al desastre.

Marta Marco és Maureen, una filla que conviu des de fa dècades amb la seva mare. Les seves germanes van emigrar i van fer família a Anglaterra. I ella, en canvi, es va trobar cuidant una mare (Marissa Josa) que mai surt de casa. Només s’informa del món a través de la ràdio (com a Dansa d’agost) i la televisió. Disfruta de les calamitats que anuncien a la secció de successos dels informatius. Ernest Villegas és l’home arrapat al poble de Leenane que veu com tots els familiars marxen i un dia, de sobte, descobreix la bellesa, en l’excentricitat de Maureen. Per acabar, Enric Auquer és un jove a qui li encarreguen enviar missatges al casalot isolat, on viuen mare i filla. Ell detesta fer aquest servei. És divertidament patètic perquè està construint la seva identitat i no troba lloc en el seu Leenane.

Manrique recorda la producció que Mario Gas va fer amb Montserrat Carulla i Vicky Peña (mare i filles reals, interpretant les de ficció). Quan va rellegir-la es va adonar que ressonava amb la mateixa intensitat. Perquè, tot i que el paisatge i la climatologia pugui ser ben diferent a la catalana, conflueixen un món tancat que es pot produir als petits pobles. És òbvia també la relació tòxica entre la mare i la filla: la rancúnia les atrapa. La nova posada en escena manté la intensitat de l’acció i dels personatges, però varia la situació del públic. Ara l’escenari parteix el pati de butaques i l’espectador percebrà molt millor aquest món decadent i misèrrim on viuen les dues dones. També hi haurà una contínua pluja que, molt probablement anirà enfangant l’escenari, un detall del qual van adonar-se en una breu visita que va fer tota la companyia a Leenane, al començament dels assajos.

I és que Martin McDonagh, que va escriure el drama quan tenia 26 anys, va inspirar-se en un personatge real. Els veïns d’ara no s’atreveixen a definir-la de boja, després d’una llarguíssima pausa van contestar als actors catalans, lacònicament, “She was different” (“ella era diferent”). Aquesta obra té molta relació amb La calavera de Connemara (Villarroel 2017), ja que els joves se citen en les dues obres i a Leenane també es fa referència al policia (un dels personatges de La calavera...). McDonagh, que va escriure l’obra en molt poc temps, sembla disgregar el personatge de Maureen en la mare (quan ja era adulta) i la filla (amb el record de la seva marxa momentània del poble). El públic empatitza amb tots els personatges, perquè són tendres, tot i que puntualment necessitin ser violents o egoistes. El públic, a més, coneix molta més informació que els mateixos personatges i viuen com es produeixen els errors que seran determinants. L’arribada dels dos homes al casalot trencarà el dèbil equilibri de les dues dones i les tensionarà al límit. Responent a una màxima irlandesa, els personatges viuen mitja hora al cel “abans que el diable sàpiga que han mort”. Estan a punt de tocar la felicitat, però es degradarà tot irremeiablement.

McDonagh va néixer a Londres però va passar llargues temporades a Irlanda, on havien tornat els seus pares. Va heretar la capacitat de narrar (i de dialogar) de la dramatúrgia irlandesa. I també l’humor negre. De fet, el patetisme del missatger és una de les notes més excèntriques del muntatge. El repte d’aquesta producció és que tingui prou profunditat i desorientació per no caricaturitzar-lo com un pallasso còmic. La seva poca traça provocarà el pitjor dels conflictes i no espot perdre aquell to que tant va meravellar Manrique de la producció estrenada el 1999 a la Villarroel, entre la duresa i la tendresa, la tragèdia i la comèdia, “amb nostàlgia i alhora l’ús de la violència”, resumeix el director.

La Biblioteca de Catalunya torna a acollir la boira i el temps lent dins dels pubs d’Irlanda. La reina de la bellesa de Leenane es representa fins al 14 d’abril. Anteriorment, Ferran Utzet havia dirigit tres muntatges més: La presa, de Conor McPhersonm, el 2011; Traduccions/Translations, de Brian Friel el 2014, i, per acabar Dansa d’agost, de Brian Friel, el 2016.