Del mite i de la raó

En el seu primer llibre, Hi ha amors que maten (1996), ja hi feia sortir una llegenda, i n’hi va tornar a ficar a Cabells de medusa (2007), que en certa manera recreava un passat familiar traspassat pel mite. Hi tenia tanta tirada, que els va dedicar un llibre sencer, Llegendes de mar de la Costa Brava (2012), que actualment va per la cinquena edició i de l’excedent del qual han acabat sortint les Llegendes de nit, editades també, amb la seva cura habitual, per Sidillà, amb il·lustracions de David Granato.

Per a Miquel Martín (Begur, 1969), aquest és un imaginari molt proper, potser perquè a casa té la seva pròpia llegenda a través de l’avi Espiridion, i perquè prové d’un ambient mariner que és propici a la fabulació i al meravellós. “És cert que els llocs més rics en llegendes són la zona de Begur, el Cap de Creus i Tossa, els més remots i inaccessibles, els més aïllats, i on no pas per casualitat es conserva encara el parlar salat”, raona l’escriptor, que al seu llibre de tota manera ha inclòs narracions de tot el territori català, i algunes de la Catalunya Nord, l’Alguer, les Illes, el País Valencià i Andorra. Moltes les va recopilar durant la recerca de les Llegendes de mar..., però no li encaixaven del tot en el projecte, fins que va adonar-se que formaven una constel·lació autònoma regida per la màgia dels solsticis.

Les llegendes nocturnes són, de fet, representacions paganes dels cicles de la vida que al món occidental celebrem sobretot al voltant de les festes de Sant Joan, Tots Sants, Nadal i Cap d’Any. De totes, la més popular i joiosa segurament és de Sant Joan, perquè coincideix amb la plena maduració de la natura a l’estiu: “És el moment en què els animals poden parlar, les pedres prediuen el futur, les aigües poden fer que una parella s’enamori”, enumera Miquel Martín per remarcar com les llegendes han mantingut viu l’estret vincle que els éssers humans havien tingut amb la natura. De tota manera, a ell personalment el tenen encisat les històries relacionades amb Tots Sants, quan s’esborren les fronteres entre els vius i els morts, a vegades adoptant un humor macabre, admet, però més sovint amb la bellesa poètica, es diria que ontològica, que ja havia predit Vinyoli: “Entre els vius i els morts hi ha una paret de fum.”

Ben mirat, tal com apunta aquest escriptor format en filosofia, “les llegendes són una perfecta representació que el pas del mite al logos aquí va quedar irresolt, i els relats són alhora peces líriques sobre la realitat i al mateix temps greus reflexions sobre la natura, la moralitat o sobre l’origen de la humanitat”. En total n’ha recopilat cap a un centenar, capbussant-se en els llibres, interrogant vells pescadors o tirant de la memòria familiar de la gent gran. Les fonts són consignades al final de cada llegenda, que sobretot es conserven vives a l’Empordà, el Pirineu, la Garrotxa, el Pallars i la Cerdanya, segons opina l’autor. Per a un escriptor com ell, transcriure l’oralitat de les llegendes ha suposat un repte i un alleujament: “És com un exercici d’estil, perquè la feina d’organitzar la trama ja et ve donada, encara que intentes explicar-ho com mai no ho havia fet abans ningú.” No és el primer que s’ha enfrontat a aquest desafiament, i recorda per exemple que Verdaguer ja s’hi va inspirar per als seus poemes èpics, i Ruyra, i Sagarra, i per damunt de tot l’última Rodoreda, la dels Viatges i flors i La mort i la primavera, que no s’entendria sense aquest pòsit llegendari.