“Enyoro quan la fotografia tenia molt més compromís social”

Quan jo era petit, la fotografia era només per als qui es podien comprar una càmera, que no era tothom. Ara al mòbil tothom en porta una. Això està molt bé, perquè s’ha democratitzat, però també s’ha estandarditzat la fotografia. Ara és com si et mengessis tres pots de mel: és molt bona, però quedes totalment embafat.

Més que enyorança de la tecnologia, jo com a fotoperiodista enyoro l’època en què, en la premsa, la fotografia expressava molta més preocupació social. Pots sentir nostàlgia del procés artesanal de la fotografia, però fins i tot Salgado s’ha passat a la digital. Alguna raó hi deu haver.

No, mai hi he parat atenció, excepte pels pals, que em cridaven l’atenció.

Em dol dir-ho, però crec que sí. Actualment la gent vol coses en moviment, però paradoxalment la imatge que queda d’un determinat esdeveniment és una imatge fixa. Com la foto de la nena corrent al Vietnam, que defineix tot l’horror d’un conflicte bèl·lic.

Afortunadament es va equivocar. Com també ho va fer Chaplin quan va dir que el sonor mataria el cinema. I ell mateix va rodar Candilejas o La comtessa de Hong Kong, amb música seva.

Perquè el blanc i negre ajuda a trobar les essències; el color distreu molt.

Jo sempre intento treure la humanitat de la gent, tant si són nens com joves o persones grans. I fer-ho sense teatralitat, de manera natural i senzilla, arran de terra.

Si ho vol dir així. La manera d’apropar-me a la gent crec que queda ben reflectida en les fotografies de persones que vaig fer als anys seixanta i setanta a Santa Coloma de Gramenet. Tan normal que ningú hi parava atenció, però ara ha quedat com un document que explica un moment i un lloc.

Hi vaig anar gairebé per militància ciutadana. Sabia que hi trobaria centenars de fotògrafs de tot el món, però creia que hi havia d’anar. La meva manera de contribuir a un món millor és amb la meva càmera i a hores d’ara estic molt content d’haver fet aquest document.

Pels Andes, pel Brasil i per tota l’Amèrica del Sud, viatges que han donat peu a llibres com ara Els ulls dels pobres i Casaldàliga, la seva gent i les seves causes, amb Pere Casaldàliga, amb qui vaig ser al Mato Grosso. En aquests viatges he trobat que la gent senzilla és igual a tot el món.

Sí, l’acabo de publicar, però l’edició ha tingut problemes i n’haurem de fer una de nova. Vaig començar a escriure perquè arran d’una malaltia vaig haver de passar moltes hores a casa i, qui ho diria, em vaig posar a escriure. I parlo de coses entranyables de Tarifa, on vaig néixer. De la meva àvia, que feia cigarretes, o la primera descoberta del cinema mitjançant una mena de visor de cartró en què es podien col·locar retalls de fotogrames que venien en una botiga molt pobra que tenia una finestra com a aparador.

En un barri de gent humil es fotografien pujades i baixades de la gent, hi ha matisos perquè es nota la vida. Un barri ric és lineal, molt més esmorteït. Potser per això m’interessa més la gent senzilla.

En aquest moment el meu desig és no moure’m de Santa Coloma, que és el poble on he viscut amb la meva dona, la Mari Carmen, on van néixer els meus fills i va morir el meu fill Ernesto.

Sí. El vaig plorar molt. I em queien uns llagrimots al plat quan menjava... Tant és així que li deia a la Mari Carmen, la meva dona: “No posis sal a la sopa.” Em vaig tancar molt, no podia sentir res que m’evoqués l’Ernesto, com ara els discos d’El Último de la Fila, però vaig poder sortir-ne, tot i que és molt trist.