Del Gran Via al Truffaut

A la dècada dels vuitanta, el primer mes de l’any va ser un mal mes per als vells cinemes. Un gener es va endur el Coliseu, un gener va fer el mateix amb l’Orient i un gener va tancar definitivament el cinema comercial més antic de la ciutat, el popular Gran Via. A la plaça de la Independència, coneguda com la de Sant Agustí, però sobretot com la dels cines, l’Albéniz, el majestuós teatre inaugurat l’11 d’abril de 1923, va resistir fins al 1997, quan va ser enderrocat per fer-hi un complex molt més modern i adequat als temps en què els locals petits, íntims, acollidors, van guanyar la partida als grans escenaris que havien quedat desfasats.

No cal caure en la nostàlgia, però sí recordar que, segons recull Romaguera en el llibre Silenci, rodem! Història del cinema a les comarques gironines, la primera sessió pública de cinema es va celebrar el 31 d’agost de 1897 als baixos del número 27 del carrer Argenteria, que el 28 d’octubre de 1898 es va inaugurar el Biògraf Lumière pels germans Pomar i el 16 de novembre del mateix any l’Ajuntament va autoritzar l’ús del Teatre Principal a Coll i Arnau, dos emprenedors del moment que van mantenir les sessions fins al 1904, quan es va cremar. Mentrestant, a la cruïlla entre la Gran Via i la plaça Marquès de Camps, el 1902 es va obrir el Teatre Novetats, que 10 anys més tard es va transformar en el Cafè Teatre Jardins Novetats, al qual quatre anys abans li havia sortit competència directa, el saló Gran Via, propietat de Pere Bonet i Nadal, inaugurat el 28 d’octubre de 1908, a la plaça de la Independència número 9. Un any més tard, el 9 d’octubre de 1909, al número 11 de la mateixa plaça un magnífic i espaiós saló construït per Martí Sureda i Vila va substituir El Paralelo, una barraca de fusta que va ser el primer cinema estable de la ciutat, propietat de Teresa Fulleda Carceller, que va deixar la gerència al seu segon marit, Martín del Olmo Barbero. El van batejar com a Coliseo Imperial i, allà, s’hi van fer funcions teatrals i revista i va ser el cinema més prestigiós de Girona fins que l’11 d’abril de 1923, als terrenys que havia ocupat el Circ Álvarez, va obrir portes el Teatre Cine Albéniz, impulsat per la societat constituïda per Eduard Turón, Miquel Ferrer i Martí Regàs Catà, aquest últim emparentat amb l’arquitecte Enric Catà, que juntament amb Antoni Montseny va ser l’autor d’un edifici modernista i barroc que va ser inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Com a tots els locals de la plaça, l’Albéniz va alternar el cinema amb representacions corals, de sarsuela, o concerts d’autors reconeguts com ara Pau Casals, Lluís Millet i Hipòlit Lázaro. El 1926 es va cremar, la reconstrucció es va allargar uns mesos, es van millorar la platea i els joc de llums i això va permetre que el 7 d’abril de 1928 s’hi fes la primera sessió de cinema parlat gràcies al fonofilm, un sistema patentat pel nord-americà Lee De Forest basat en el fet que el so quedava inscrit fotogràficament a la mateixa pel·lícula que la imatge.

Els tres locals de la plaça Sant Agustí van créixer en paral·lel. El Gran Via i el Coliseu eren germans de mare, la sala de cinema, i de pare, dos cafès dels més reconeguts de la ciutat. Enric Marquès va escriure parlant del Coliseu: “Era un cafè on un esplèndid mirall reflectia la totalitat de la sala, les taules de marbre, les ondulants cadires, el curiós terra, net d’elements de motlle d’autèntica voravia, donava una agradable sensació de llibertat i simplicitat.” Del Gran Via, Narcís Jordi Aragó va constatar: “Al costat del cinema, el cafè del mateix nom va lligat igualment a les imatges. Recordo haver-hi anat expressament de nit a veure algun programa de televisió, quan la televisió tan sols era un luxe dels bars. Cafè de cantonada amb taules sota les voltes i miralls a les parets, i amb una porta petita de batent oscil·lant que donava directament al vestíbul del cinema.” Els cinemes de la plaça de la Independència van entrar a la mitologia popular acompanyant l’Antic Ateneu Social i Democràtic, que a partir de 1941 es va convertir en una sala més de projecció amb el nom de Cinema Modern (carrer Nou del Teatre), gestionat per Josep Maria Cort.

Va ser després de la guerra que, a la cantonada del carrer Taquígraf Martí amb Oliveda, Rosa Puig i Giralt de Piferrer gestionava el Cinema Familiar, però el fet més rellevant va ser que entre els carrers dels Artillers i de Figuerola, i com un annex a l’hotel Ultònia, Narcís Agustí i Trilla i el seu fill Joan Agustí i Pujol van encarregar a l’arquitecte Ignasi Bosch Reig la construcció d’una nova sala que va alçar el teló el 28 d’octubre de 1945, un any després que al carrer Rutlla número 83 cantonada amb Emili Grahit (31 d’octubre de 1944) s’obrís el Cinema Orient, un nom fonamental en la història del cinema gironí, ja que el 1968 es va convertir en el primer local d’art i assaig de la ciutat i 10 anys més tard, en sala X.

Que els temps estaven canviant ho va demostrar la reconversió del Modern en el primera multisala de Girona. A la sala gran, es programaven estrenes importants, com per exemple Tiburón; a la petita, després d’un curt periple pornogràfic que es va inaugurar amb Garganta profunda, les reunions entre el programador Josep Maria Pallàs i el Col·lectiu de Crítics de Cinema no tan sols van portar-hi el cinema de qualitat, sinó que l’aposta va tenir continuïtat quan, després que l’Ajuntament comprés l’edifici, l’any 2000, la sala va passar a ser administrada pel Col·lectiu de Crítics i rebatejada com a Cinema Truffaut.