Pau Donés: l’últim vol

Era una notícia previsible, però no per això menys dolorosa: Pau Donés va morir ahir amb només 53 anys, víctima del càncer de còlon contra el qual ha lluitat cinc anys. Així ho va anunciar ahir al matí la seva família en un comunicat, en el qual mostrava el seu agraïment a l’equip mèdic i a tot el personal dels hospitals “pel seu treball i dedicació durant tot aquest temps”, i demanava “respecte i intimitat”.

Fa pocs dies, l’ànima i la veu de Jarabe de Palo va estrenar el videoclip d’una nova cançó, Eso que tú me das , en el qual apareixia tan prim i demacrat que gairebé no semblava ell, si no fos per la seva mirada, sempre optimista, que brillava encara més veient com ballava en el vídeo la seva filla, Sara. Donés ha espremut la vida i la música fins al final i ha deixat un últim disc de títol combatiu, Tragas o escupes, que s’obre amb una cançó titulada Vuelvo, 100% autobiogràfica i vivencial: “Fueron 20 años que no cambiaría por nada. Todo lo que había soñado convertido en realidad. Música, escenarios, hasta llegar a rozar el cielo. Volábamos tan alto que costó aterrizar.”

Els vint anys als quals fa referència són els que van del 1995 al 2015, des de la formació de Jarabe de Palo fins al diagnòstic i les primeres operacions contra el càncer que el van retirar momentàniament de la música i la vida pública. Realment, la trajectòria de Jarabe de Palo –un grup amb altres components força estables, però sempre amb Donés portant la batuta i donant la cara– va ser com un gran somni fet realitat: catorze discos, recopilatoris a banda, dels quals s’han venut milions de còpies a tot el món; una dotzena de nominacions als premis Grammy i Latin Grammy, i altres reconeixements. No està gens malament per a un noi de Barcelona, amb arrels a la Ribagorça, que va començar treballant en una agència publicitària de dia i fent bolos de nit en petits locals.

El gran secret de Jarabe de Palo no era cap secret: era la facilitat de Donés per compondre cançons amb tornades gairebé perfectes que ja es quedaven enganxades per sempre més a la memòria de l’oient, des del primer cop que les escoltava: així va ser ja amb la fundacional La flaca, “coral negro de La Habana, tremendísima mulata”, que pel fet de ser la primera va ser també la que més va costar que s’enlairés: estrenada la primavera del 1996 dins l’àlbum homònim, no va ser un èxit fins passat un any, gràcies a un anunci de tabac amb Carácter latino. Però, quan va esclatar, La flaca es va convertir de seguida en un clàssic. Va coincidir amb el renaixement del rock llatí i es va avançar a l’eclosió del Supernatural de Santana.

Després van arribar Grita, Depende, Bonito, Dos días en la vida, Agua, Completo incompleto i altres èxits que, durant molts anys, van mantenir tot sovint Jarabe de Palo en la part alta de les llistes d’èxits i anant de gira per tot el món, sobretot fent les Amèriques amunt i avall i arreu de l’Estat espanyol, però també a Itàlia –va fer versions en italià d’alguns dels seus èxits– i al Japó, on va debutar el 2013. Fins i tot en els últims anys, després del diagnòstic, no va parar de tocar, amb una energia que semblava inesgotable, mentre celebrava el seu 50è aniversari i feia balanç vital i musical amb el disc 50 palos i el llibre 50 palos... y sigo soñando, publicats el 2017. Esprement el temps que li quedava, només un any després Donés va publicar un nou disc, Jarabe filarmónico, i el llibre 100 letras, abans d’anunciar a principis del 2019 la seva retirada de la música. En realitat, la retirada va ser relativament breu, perquè el 22 de maig passat es va estrenar el videoclip d’Eso que tú me das i es va avançar el llançament de Tragas o escupes, previst inicialment per a la tardor. Exposant la seva malaltia per posar fi a l’estigma, mostrant-se actiu fins al final, Donés ens ha regalat un exemple de vida, ara tan necessari.