El Grec més fràgil

El Grec s’ha atre­vit a remar con­tra una tem­pesta a la qual no s’han vol­gut enfron­tar altres car­tells inter­na­ci­o­nals com ara el d’Avinyó i el d’Edim­burg. El Fes­ti­val Grec arrenca avui amb una edició car­re­gada de noms de casa, per reforçar el suport als artis­tes locals i també per la pos­si­bi­li­tat que la majo­ria d’artis­tes inter­na­ci­o­nals no pogues­sin tras­lla­dar-se a Bar­ce­lona aquest juliol. El direc­tor, Cesc Casa­desús, admet que és l’edició més fràgil, perquè s’ha hagut d’anar refent a mesura que s’acos­tava, jugant amb tots els esce­na­ris pos­si­bles. Per inau­gu­rar, només se li acu­dia jugar amb la poe­sia. Baró d’Evel (Cami­lle Decourtye i Blai Mateu) diri­gei­xen l’espec­ta­cle A tocar!, en què des­fi­la­ran com­panys d’escena (des de l’actriu Imma Colo­mer, que hi posarà la paraula, fins al movi­ment de María Muñoz, l’art plàstic de Fre­de­ric Amat i la música de Raül Refree), amb la difi­cul­tat de man­te­nir la distància de segu­re­tat entre ells. Hi haurà tres gene­ra­ci­ons d’artis­tes: Tor­tell Pol­trona (pare d’en Blai) coin­ci­dirà amb la neta, que hi debuta, Rita Mateu Decourtye.

El que es pre­senta vul­ne­ra­ble busca la com­pli­ci­tat dels espec­ta­dors, que van col·lap­sar el web per acon­se­guir entra­des. En el Grec hi ha la gene­ro­si­tat dels artis­tes que s’atre­vei­xen a pre­sen­tar tre­balls encara molt ten­dres per les difi­cul­tats d’assaig. Tots els artis­tes tenen mol­tes ganes de tor­nar a escena, d’exca­var en les emo­ci­ons dels espec­ta­dors. Aquest és el repte d’A tocar!, que vol ser una cele­bració fes­tiva –enguany la sessió s’ha reser­vat als sani­ta­ris que han tre­ba­llat per fre­nar el con­tagi de la Covid-19– i alhora con­tro­ver­tida per la inca­pa­ci­tat d’abraçar-se entre els com­panys. Demà hi haurà una segona sessió d’A tocar!, també a l’amfi­te­a­tre del Grec.

Un dels pocs espec­ta­cles inter­na­ci­o­nals és el d’Angélica Lid­dell, La letra escar­lata. Feia una dècada que l’artista no actu­ava a Bar­ce­lona, tot i que ja fa un temps que sovin­teja el Tem­po­rada Alta i que el TNT, a Ter­rassa, va mun­tar una expo­sició el 2015. A Bar­ce­lona, la dar­rera actu­ació va ser el 2011, amb La casa de la fuerza. Ara pre­senta La letra escar­lata, estre­nada fa uns anys, que ha hagut d’adap­tar a les cir­cumstàncies. Casa­desús con­fia que aquest retorn es pugui repe­tir amb més faci­li­tat en els pro­pers anys, i sense neces­si­tat de retocs de la peça ori­gi­nal. Per poder pre­sen­tar-la, tots els actors s’han fet pro­ves PCR per cons­ta­tar que donen nega­tiu i, tot i així, han mirat d’evi­tar algu­nes acci­ons de con­tacte. Lid­dell juga amb una imatge cor­pre­ne­dora i un text que acla­para i que en aquesta ocasió té també ins­tants d’una ele­vada mor­da­ci­tat, comenta Casa­desús. Es repre­senta del 2 al 4 de juliol a la Fabià Puig­ser­ver del Tea­tre Lliure.

Més sort han tin­gut la pare­lla Laida Azkona i Txalo Toloza. Amb Tea­tro Ama­zo­nas, com­ple­ten la seva tri­lo­gia sobre els efec­tes del capi­ta­lisme en les comu­ni­tats indígenes de l’Amèrica Lla­tina. Ho van fer ante­ri­or­ment amb el desert d’Ata­cama (Extraños mares arden) i la Patagònia (Tier­ras de Sud SA). Tot i que van tenir la sort d’inves­ti­gar entre les tri­bus de l’Ama­zo­nes (quan encara no hi havia Covid; “ara ja no hi queda ni un metge, a la zona”, alerta Azkona: els indígenes han que­dat a mercè del virus), ente­nen que l’epidèmia serà més catastròfica encara que els incen­dis per­me­sos pel pre­si­dent del Bra­sil, Jair Bol­so­naro. Si en els dos tre­balls ante­ri­ors es feia crítica de les famílies Gug­gen­heim i Benet­ton, que eren mece­nes a Europa gràcies a la riquesa que van acu­mu­lar explo­tant els recur­sos natu­rals d’Amèrica, ara s’asse­nya­len mol­tes altres fir­mes que, a través de l’art, blan­que­gen una part d’allò que han acon­se­guit amb total des­pre­o­cu­pació envers la natura i els indígenes. Es repre­senta del 15 al 17 de juliol al Lliure de Montjuïc.

En el procés de cons­trucció del mun­tatge, la pare­lla d’artis­tes es docu­menta molt bé per a cada cas i prova de tras­lla­dar-lo en forma de metàfora (i lúdica­ment i pedagògica­ment a través d’un audi­o­vi­sual que com­pleta la posada en escena). Tea­tro Ama­zo­nas és el nom que es va posar a una sala de la població de Manaus, feta ins­pi­rant-se en els tea­tres d’òpera cen­tre­eu­ro­peus i que es van cons­truir per donar fama a la ciu­tat. Aquest mun­tatge, que arriba amb només cinc set­ma­nes de pre­pa­ració a la sala d’assaig (quan s’hi estan qua­tre mesos per com­ple­tar-lo) s’estre­narà l’octu­bre vinent al Tea­tre de la Ville de París, en el seu fes­ti­val de tar­dor. De fet, Azkona i Toloza hi pre­sen­ta­ran la seva tri­lo­gia amb deu dies de diferència. Encara no hi ha data a Bar­ce­lona per a una pre­sen­tació com­pleta, però sí que té con­fir­mada data al TNT aquest octu­bre.

Carme Por­ta­celi, per la seva banda, també ha accep­tat l’encàrrec de Cesc Casa­desús de fer una peça eclèctica amb la paraula com a ele­ment cab­dal, però sense obviar l’audi­o­vi­sual, l’espai escènic, la cançó i la dansa. Segons Casa­desús, aquesta peça, amb divuit intèrprets a escena (també hi figu­ren els de la fitxa artística), ha obert un gènere nou, perquè té expres­si­ons artísti­ques ben vai­ra­des i res s’hi adiu total­ment. No passa cada dia que algú ens neces­siti (de fet, no és gens habi­tual que algú ens neces­siti) es podrà veure el 4 i 5 de juliol a l’amfi­te­a­tre del Grec.

L’espai escènic, fet amb sim­ples tari­mes del fes­ti­val, cons­tru­eix una mena de labe­rint per on els intèrprets tran­si­ten (Carme Conesa, Car­lota Olcina, Inma Cue­vas, Gabri­ela Flo­res, Pilar Matas, Rosa Renom, Car­lota Fer­rer, Jordi Collet, Fer­ran Car­va­jal, Nao Albet­Borja Luna, David Fernández Fabu, Moha­med el Bou­hali i Edu­ard Farelo, entre d’altres) inter­pre­tant tex­tos de Samuel Beckett (Tot espe­rant Godot) a Caryl Churc­hill, Char­lotte Brontë, Daniel Defoe (que des­criu el pas de la pesta per Lon­dres el 1722), o Isa­bel Allende, Shakes­pe­are i Wilde. Per Por­ta­celi, la peça és apo­calíptica, perquè s’hi des­cri­uen molts uni­ver­sos i es va tran­si­tant per les vores de la pandèmia actual sense fer-hi, pràcti­ca­ment, menció directa. Hi ha un joc diver­tit, que inclou un home­natge a Pina Bausch (que pro­posa la core­o­gra­fia de Sol Picó) i que es com­pleta amb les cançons de The Sey Sis­ters.

L’Agru­pación Sr. Ser­rano és la pri­mera com­pa­nyia que ha tes­tat els pro­to­cols d’assaig del Tea­tre Lliure. També pre­senta una peça abans de l’estrena (pre­vista a l’octu­bre). La peça tan­cada es podrà veure al març al Lliure, en prin­cipi. The moun­tain juga amb l’uni­vers habi­tual de la com­pa­nyia: joc de live cinema i reflexió, tot seduint amb una història en què inter­ca­len La guerra dels mons d’Orson Welles, la trama d’un explo­ra­dor que pot­ser va pujar al cim de l’Eve­rest 30 anys abans que Edmund Hillary i un Vladímir Putin que ens increpa sobre què neces­sita una per­sona per con­si­de­rar creïble una men­tida.