La saleta més ‘déco’ de Girona
Els germans Busquets, amb la complicitat de Rafael Masó, van obrir fa cent anys la Galeria de Bells Oficis
Agafant el relleu de la noucentista Athenea, va saber adaptar-se al gust de la nova generació
Si la sala Athenea (1913-1917) va ser l’emblema del primer noucentisme a Girona, la Galeria de Bells Oficis, inaugurada el 22 de juny de 1920, va ser l’encarregada de difondre l’imaginari –més desimbolt i eclèctic– de la segona etapa. Potser perquè va deixar una empremta més duradora i la vam veure decandir després de la guerra, o perquè va diversificar àmpliament els interessos que la generació d’Athenea només havia aconseguit apuntar, la galeria creada fa un segle pels germans Busquets ha desenvolupat una mitologia bastant més discreta, gairebé un relat menestral d’excel·lents i disciplinats artesans ben orientats per l’arquitecte Rafael Masó, que havia estat també l’ànima d’Athenea. Tot i les seves heterodòxies, Athenea havia encarnat, però, un noucentisme fi, militant i rabassut, mentre que la GBO, sigla per la qual seria conegut aquell salonet que desembocava a la Rambla des del carreró d’Álvarez, va adoptar més aviat l’aire d’un selecte basar on convergien els vestigis de l’estil secessionista que havia introduït a províncies Masó amb l’esperit recreatiu, esvelt i coreogràfic de l’art déco.
Una ullada als catàlegs comercials del nou establiment pot ajudar a entreveure’n l’aiguabarreig formal: s’hi exposaven per a la venda mobles, arquetes, ceràmiques, vidrieres, objectes litúrgics, papers pintats, joguets, joies, vaixelles, complements de viatge, antiguitats, estampes, capses de bombons, medalles commemoratives, reproduccions arqueològiques, i llibres i revistes especialitzats tant catalans com estrangers. No és un repertori gaire diferent del que es podia trobar a les Laietanes de Barcelona, al Faianç Català o a can Dalmau, que despatxaven també bomboneres i ceràmica de Manises a tocar dels quadres i les escultures dels artistes contemporanis que promocionaven. Però a la Galeria de Bells Oficis, l’assortiment va adquirir categoria de prodigi gràcies al talent dels germans que la regentaven, Josep Maria, Lluís i Jaume Busquets (director de la primera etapa de l’escola Massana), que no es limitaven a la venda, sinó que projectaven bona part dels productes que servien, inclosos targetes, menús, logotips i il·lustracions publicitàries de tota mena, tant per a La Gavina de s’Agaró, posem per cas, com per a la revista D’Ací i D’allà. Més que representar una ruptura amb la dècada precedent, en va ser la natural derivació, expressada tant amb el nom escollit per a la sala, que dignificava aquells bells oficis tan cars als noucentistes, com en la nòmina de col·laboradors, amb Masó al capdavant i bona part dels artistes que ja havien passat per Athenea, des de Josep Aragay, el joier Ramon Sunyer i Joan B. Coromina, a Adolf Fargnoli i Fidel Aguilar, present, tot i la seva mort prematura el 1917, a través de les reproduccions ceràmiques de Can Marcó de Quart. Masó, de fet, exercia de director artístic de la fàbrica d’argerates, de la qual la GBO era el principal proveïdor, de la mateixa manera que Fargnoli actuava d’agent a la península de l’ampli catàleg de capsetes, guardioles i figuretes decoratives, moltes d’elles provinents del famós viatge de noces de Masó a Alemanya el 1912, com revela l’arxiu conservat per la família Marcó. Els mateixos germans Busquets, en especial Josep Maria, amb el pseudònim Lluc de Serosca, enllacen amb el gust per la il·lustració estilitzada, vagament caricaturesca, dels dibuixants de la revista Aiguaforts, on havien confluït els elements més joves del noucentisme: Joaquim Coll (Isaias), Albert Martorell (Max), Joan Corominas (Samuel) o Aguilar (Josuè).
Els temps, però, eren uns altres, i la programació expositiva va encomanar-se d’una certa caòtica indefinició, alternant els dibuixos de F.J. Ràfols amb la pintura melancòlica i emboirada de Josep Aguilera, que rebria el títol oficiós de “pintor de la República” tot i representar la seva cara menys festiva i heroica. Hi passaria també l’intrèpid Francesc Gallostra, que amb Josep Colomer va impulsar la primera Fira Comercial (on la GBO tindria estand), a més d’Assumpció Cid, amb les seves espectaculars nines de feltre. El 1929, en un intent d’introduir a Girona la nova pintura catalana, es va presentar una col·lectiva amb obres de Francesc Vayreda, Alfred Sisquella, Joan Serra, Francesc Domingo, Josep Mompou, Rafael Benet i Manuel Humbert, emulant la línia programàtica del que havia representat l’exposició inaugural d’Athenea, revalidada l’any següent amb una selecció de vidres de Ricard Crespo i Xavier Nogués. No tindria continuïtat, i la vaguetat s’imposaria amb uns noms que no han deixat cap empremta.
La GBO no va ser només un aparador d’art i objectes de bon gust, sinó que, agafant el relleu d’Athenea, va acollir les inquietuds culturals del moment amb l’organització de concerts de petit format, conferències, lectures i reunions corporatives, des de les del patronat de la Societat d’Atracció de Forasters a les de l’Associació de Música de Girona, entitat a la qual va estar estretament vinculada, com també al Grup Excursionista i Esportiu Gironí (GEiEG), creat just un any abans, el 1919, i per al qual Lluís Busquets dissenyaria l’escut. La història cultural de la Girona d’abans de la guerra és incompleta sense la GBO, que com Athenea abans i l’Ateneu de Carles Rahola (el menys estudiat), després, va esforçar-se per construir una ciutat moderna i culta.