Un altre sobre gratuït, (ai, las!)

Tercer intent de rescatar el Sagarra postfugida del possible atemptat anarquista. Primer va ser aquella aventura dramatúrgica desajustada de La ruta blava del Projecte Galilei del 2009. Més tard va ser, ja al TNC, aquell Ocell i llops (2014) amb direcció de Lurdes Barba que furgava en una vídua amb fills crescuts que es refugiava en el seu saló i en els enganys. Ara és el jove Jordi Prat i Coll qui fa una mesurada dissecció d'una altra vídua amb nens més petits (que van creixent, això sí) a La fortuna de Sílvia. Ella, aparentment, es rebel·la contra un sistema que, en realitat, necessita que la mantingui. La proposta escènica no furga en el que hauria de ser l'esca on fer encendre la controvèrsia, incomprensiblement. Els estralls de la guerra són un element distorsionador de la història familiar.

En aquest drama hi ha poca evolució de personatges quan Sílvia (Laura Conejero) no es mou d'aquell còmode inconformisme. El del fill (Albert Baró), que hauria de ser l'altre revolucionari, l'estronca la guerra. Sí que creix el paper de la filla, (Anna Alarcón) primer anecdòtic i que va aixecant la seva mirada altiva i oposant-se a l'actitud de la mare (sense deixar d'ajudar-la ni d'estimar-la). També la germana de Sílvia, Emília (Muntsa Alcañiz), va de la incomprensió a la voluntat de redimir-se. Finalment, hi ha la presència del bonhomiós veí David (Pep Munné)i una criada (Berta Giraut) que va esplaiant-se a mesura que té més confiança amb la mestressa.

El director relaciona aquesta Sílvia amb el teatre existencialista de Sartre. En realitat, Sagarra sembla inspirar-se en Ibsen a Ocells i llops i Txèkhov en aquesta peça. Hi ha un retrat social que no esclata, li falta el geni d'un Copi (un altre autor referencial per a Prat i Coll). Aquest Sagarra hauria agraït un tractament més estripat. La visita és de cortesia.