Dídac Cervera. se'n parla
“Sempre em preguntava què passava després del petó final”
Dídac Cervera (Barcelona, 1987) es pregunta què passa després del petó d'amor final en el seu primer llargmetratge, Mil coses que faria per tu, que s'estrenarà el proper 2 de juny. Dani (Peter Vives) lluita desesperadament per recuperar l'amor de Mònica (Iris Lezcano). En el seu accidentat camí, rebrà l'ajuda d'un amic psicòleg i es creuarà amb mafiosos i policies.
Per què s'ha volgut centrar en la relació d'una parella després de la fase més romàntica?
Sempre m'ha fet gràcia que les comèdies romàntiques acabin amb el petó final i em preguntava què passava després. Volia mostrar una història d'amor amb el pas del temps, amb la rutina i monotonia.
Li agrada la comèdia romàntica?
La comèdia romàntica és el punt de partida d'aquesta pel·lícula, però també és comèdia esbojarrada, negra... No la definiria al cent per cent com a comèdia romàntica.
Li agrada més, doncs, el gènere de la comèdia en general?
Sí, m'hi sento bastant còmode. M'agrada molt Woody Allen, el seu humor sarcàstic, irònic, surrealista, esbojarrat... El to d'aquesta pel·lícula l'he experimentat en curtmetratges i tenia ganes d'embarcar-me en el món del llargmetratge i experimentar com hi funciona aquest to.
Per què utilitza els recursos metalingüístics, amb els actors parlant a l'espectador, comentant l'argument...?
Hi ha unes normes preestablertes en el món de la ficció, el cinema i el teatre, on tot passa entre quatre parets. A mi sempre m'han agradat les pel·lícules que trenquen aquesta quarta paret i reconeixen obertament que només són un rodatge, no eviten ensenyar-ho. Soc molt fan de House of cards, Woody Allen també fa servir aquest recurs... I amb el Joan Sanz [coguionista del film, amb ell] ens vam plantejar què passaria si passéssim de voltes aquest recurs. No només hi ha personatges parlant amb la càmera, també hi ha personatges d'una seqüència parlant amb els d'una altra...
Ens adonem de la felicitat per contrast amb els moments desgraciats, i les coses costen molt de guanyar i poc de perdre. Ho diuen o es dedueix de la pel·lícula...
Són idees que han sorgit de la història, però no vol dir que no ho pensi realment. Hi ha coses molt fàcils de perdre i molt difícils de guanyar, i és fàcil caure en la comoditat de pensar que tens una cosa garantida i que no cal que t'esforcis a mantenir-la. No només una relació d'amor, pot ser una feina o qualsevol altre aspecte de la vida. Les peripècies del Dani [Peter Vives] per recuperar la seva parella que mostra la pel·lícula, porten a quedar-se amb el missatge que no hem de caure en la monotonia i la seguretat.
Heu rodat a València i Barcelona, però la pel·lícula no s'ambienta en una ciutat específica...
Sempre l'hem pensat com una pel·lícula molt internacional, que pogués passar en qualsevol ciutat cosmopolita: Barcelona, València, París, Nova York.... La història no es relaciona amb un espai concret, més enllà d'estar rodada en català. Hem rodat a València per motius de producció. Hi ha com una negació de la història. Afortunadament, la gent jove, que ve amb el cap net, sense por de no haver estat a l'altura, sí que està a favor que les coses canviïn i es faci justícia, i són ells els que han agafat el relleu en aquest tema. Ells no hi eren en aquell moment i no tenen motius per aguantar una societat impune.
