des del jardí
L'art de vendre bunyols de fum
EEnric Casasses cita Francesc Pujols i Salvat Papasseit, que resulten molt més útils per entendre Dalí que no pas els surrealistes francesos i els amics de Madrid
Des d'una òptica daliniana, l'obra de Salvador Dalí és d'una coherència absoluta, que se'ns escapa com sorra entre els dits si hi apliquem una lògica acadèmica. Ho podem comprovar si llegim Dalí: escriptura i pensament (Documenta Universitària), a cura de Joan Vergés Gifra.
Uns quants textos del recull, com els de Sebastià Roig i de Juan Manuel Bonet, són investigacions periodístiques benvingudes perquè eixamplen el continent Dalí. Altres, en canvi, són interpretacions impossibles: com si Euclides parlés de la teoria de la relativitat, o com si un geògraf pretengués comprovar de manera científica que l'estació de Perpinyà és el centre del món. Afegim-hi que resulta prescindible qualsevol afirmació realitzada a partir de traduccions tan deplorables com les de la Vida secreta al castellà, sobretot perquè des del 2006 disposem d'una edició crítica del text original.
L'aproximació d'Enric Casasses, en canvi, és daliniana, o sigui, original i amb un punt de deliri no exempt d'humor que incita a una reflexió. Hi cita Francesc Pujols i Salvat Papasseit, que resulten molt més útils per entendre Dalí que no pas els surrealistes francesos i els amics de Madrid. A partir d'un poema de Fages de Climent, d'un disc gravat pel mateix Dalí i d'una entrevista que va concedir el 1977, Casasses conclou que “Dalí és un dels grans poetes del segle XX, disfressat de filòsof i fent servir la pintura de drecera per a l'exposició del seu món.”
És en el disc, que Dalí va gravar a la ratlla dels setanta anys, on reconeix que el que li interessa més és el que en pensen els figuerencs, i en particular els figuerencs que freqüenten els cafès de la ciutat. Com constata Enric Casasses, Figueres és el lloc que més anys va tardar a reconèixer el talent –el geni, si ho preferiu– del pintor i escriptor. En canvi avui dia, a Figueres, Dalí es mostra a l'aparador de qualsevol sabateria o perruqueria, és l'origen de la presumpta gastronomia surrealista, senyoreja en rutes turístiques, bateja qualsevol activitat pseudocultural, produeix literalment nòmines i beneficis, obliga a formar llargues cues de gent desitjosa de pagar per veure el seu museu. Suprema ironia del destí, la de triomfar de manera pòstuma en el difícil art de vendre bunyols de fum a la teva terra.
