King Kong, entre els anys setanta i l’era digital
Reciclar, reciclar i reciclar. Malauradament, en lloc de guiar la política mediambiental de Donald Trump, aquest lema és al capdamunt de l’ideari de tots els grans estudis de Hollywood, que reciclen (per no dir que copien o repeteixen) una vegada i una altra les mateixes idees. Algun dia s’hauria d’estudiar la proporció decreixent d’idees fresques a les pel·lícules a mesura que augmenta el seu pressupost. El cas és que Warner opina que, dotze anys després de la versió de Peter Jackson, ja era hora de produir una altra pel·lícula sobre King Kong. Per fer una cosa diferent i combatre la sensació de déjà vu, una de les estratègies dels estudis és agafar joves talents provinents del cinema independent i donar-los una certa llibertat. L’escollit en aquesta ocasió és Jordan Vogt-Roberts, director d’un únic film que va causar sensació a Sundance, Los reyes del verano (2013).
Devorador confés de pel·lícules de monstres des de nen, Jordan Vogt-Roberts considera King Kong com “la primera pel·lícula que va transportar el públic a un món desconegut i indòmit”. Per mantenir aquest to d’aventures en un món indòmit, situa l’acció de la nova pel·lícula sobre el goril·la gegant al 1973, just abans que els satèl·lits fotografiessin tot el planeta. Això li permet utilitzar un altre dels seus referents, el cinema dels setanta. Tom Hiddleston, Brie Larson, Samuel L. Jackson, John C. Reilly i John Goodman són els protagonistes de Kong: la isla calavera, film particularment influenciat per Appocalypse now, que combina l’aroma del cinema d’aventures clàssic (un grup de personatges intentant sobreviure en un entorn hostil, poblat de monstres) amb l’aprofitament de totes les possibilitats dels efectes digitals.
