Dins l’expansiu univers cinematogràfic de Marvel –la llegendària editorial de còmics reconvertida en productora cinematogràfica per anar adaptant sistemàticament les seves historietes a la pantalla–, Guardianes de la Galaxia es va revelar en el seu moment com una certa rara avis. D’una banda, la seva història i els seus personatges s’inscriuen més dins el gènere de la space opera que el dels superherois; d’altra, el seu to festiu i obertament humorístic –però no necessàriament paròdic– arriba a cotes inèdites en les anteriors produccions d’una companyia ja de per si propensa a explotar l’esperit lúdic. A més, el còmic en què es basa –creat el 1969, tot i que l’equip en el qual s’inspiren els personatges de la pel·lícula va néixer el 2008– no és dels més populars de Marvel.

La conjunció d’èxit de públic i excel·lents crítiques va fer que –de manera coherent amb la política de Marvel d’anar eixamplant el seu cosmos en una xarxa de pel·lícules interrelacionades– se’n fes una segona entrega, Guardianes de la Galaxia vol. 2, una pel·lícula que no només conserva sinó que també potencia les múltiples virtuts de l’original. Seguint una determinada tendència del blockbuster recent, Guardianes de la Galaxia va ser dirigida per un realitzador no expert en superproduccions sinó procedent del cinema independent: James Gunn es va forjar en la indústria en la productora de sèrie B Troma, i després va satiritzar l’univers dels superherois a Super. Gunn va dirigir també la seqüela i sembla que també s’ha compromès a signar un parell d’entregues més d’una franquícia que al mateix temps respecta i renova la tradició de les aventures espacials. Chris Pratt torna a exhibir el seu carisma gamberro en un personatge, Starlord, hereu del Han Solo de Harrison Ford, al costat del qual segueix la delirant i adorable colla d’antiherois d’entre els quals l’arbre Groo ha esdevingut ja una icona popular. La banda sonora formada per clàssics del rock incrementa el seu protagonisme respecte de la primera entrega, amb una memorable escena al ritme de la meravellosa Mr. Blue Sky d’ELO, amb l’acció en segon pla, en una mena de declaració de principis. El repartiment, a més, inclou la presència de tres actors representatius de determinada masculinitat –en algun cas considerablement hortera– del cinema i la televisió dels anys vuitanta: Kurt Russell, David Hasselhoff i Sylvester Stallone.